—Podria acompanyar els senyors fins a l’eixida de l’institut.
Llavors mira els pares que no el gosen interrompre.
—Isquen de l’institut i quan sàpiguen comportar-se, poden tornar —diu el director amb la boca serrada. Al cap d’uns instants i en el moment que estan a punt d’eixir del despatx, el director tira pel dret i els pregunta—. Podrien portar els papers per saber si estan en regla?
Ells es queden ben parats.
—Que dise papeles, tranquilo, amigo. Papele son de niña! No papeles noisotros —diu el pare cridant com un boig, sense enginy.
—Qui tu tonto dises? —diu la mare al marit.
Silenci. Al cap de poc segueix.
—Papeles, consulado Marruecos tiene. Tu te denunsia. Mentira, dises! —diu ella al director clavant-li els ulls.
I el pare, iracund, una miqueta embogit, diu a crits esfereïdors:
—A ver, amigo, solo querer acusar, no tener aprovado.
Van guillar parlant en àrab. S’escridassen com soltant la ràbia. Volen ser forts i saltar-ho tot i a tots, un pare que té una pinta de dàtil de no haver-ne fotut ni un brot mai.
Ella experimenta quelcom semblant a la perplexitat. Avaluar una alumna ha transcendit més enllà. Déu meu, com apareixen un munt de perquès i d’atorrollaments de manera innecessària. Posar insuficient a una nena immigrant, que tot i haver-li adaptat el programa, no ha treballat prou, no s’hauria d’utilitzar per jutjar-la com a racista. No m’és ben igual. Havia estat correcta a tothora, el fet pitjor encara és que ha sentit actituds racistes i imposicions envers ella. No ignora l’acusació frontal vessada per la mare maliciosa. Sí que estan ben aviats que canvie la nota; què s’han cregut!
En els següents dies, els pares no presenten reclamació ni la denuncien. Quan tot sembla que ha de quedar com un insuficient, troba la nena asseguda, com un animalet espantat, enfront de consergeria i vol saber què ha d’estudiar durant l’estiu. La professora li ho explica amb un gest sense agressivitat. Queda amb menys sentiment de culpa.
A primer de setembre li fa l’examen a la xiqueta. El lliura en blanc.
