Petjades de sabates tan destrossades com els sentiments de qui les porta. Mirades enlloc de gent que camina cap a l’exili. Són les sabates i els sentiments dels refugiats espanyols que fugen de la guerra del 36. Petjades sobre la terra i les pedres que aportaran el seu testimoniatge: el silenci i el fred, en un caminar sense res més que la roba, una manta i uns diners que més tard no valdran per a res.
Camins de l’Empordà que quasi segur que no tornaran a trepitjar. Igual que les pedres seran amuntegades al voral del camí, així serà rebuda la gent que travessava la frontera l’any 39. Les autoritats franceses els van portar als camps de concentració de Sant Ciprià i d’Argelès en el Rosselló i no van mostrar gens d’interés per ells. En aquells camps de concentració, en realitat eren un tros de platja entre els canyissars i la mar, la gent estava al ras, no els donaven roba, no hi havia lavabos i la gent feia les necessitats en l’arena de la platja oberta, just davant de la mar. Van fer pous a l’arena però l’aigua no era saludable. Els gendarmes francesos i els soldats nigerians els vigilaven, els torturaven i violaven les dones. Els francesos llançaven trossos de pa o bacallà a l’arena i contemplaven com els refugiats s’hi llençaven i es barallaven per ells. Una humiliació rere l’altra. Alguns van decidir tornar enrere, ja que la frontera de l’Empordà estava prop. No ho podien fer si no volien caure en mans de l’aparell repressor del govern franquista. Tampoc no podien anar cap al nord perquè el juny de 1940, França s’havia rendit a les tropes nazis. Els refugiats havien caigut en una ratera: pel sud, el govern franquista i, pel nord, els nazis i la Gestapo. El maltracte va seguir, a més de la fam i del fred. Els refugiats espanyols eren mal vistos per la dreta francesa. Alguns van construir barraques, fetes d’arena i uralita. Molts van morir per desnutrició, malalties i altres misèries. Eren enterrats en la mateixa platja.
Les dones embarassades, que venien dels camps de concentració, anaven a una casa gran que hi havia, i que encara hi ha, a Elna, a alguns quilòmetres de Perpinyà. Quan hi arribaven, algunes pesaven 35 kg i a Elna, com ocellets que piquen a terra, la mestra suïssa Elisabeth Eidenbenz, les ajudava. Els donava sabó per poder-se rentar, una llar de foc i les alimentava perquè estigueren fortes i, així, poder alletar els xiquets. Les ajudava mentre donaven a llum per no perdre el fill i no morir en el part. Cada xiquet era una emoció més. Elles ajudaven a netejar, cuinar, atendre altres dones, rentaven la roba i, les que podien, ajudaven en els horts del costat de la casa. Van nàixer 597 xiquets en la casa que porta per nom La Maternitat d’Elna i que va ser tancada el 1944 sota domini nazi. Va arribar a nàixer algun xiquet jueu. En el cas d’un d’ells, la mestra Elisabeth, pels dies que s’hi va presentar la Gestapo buscant jueus, els va dir que es deia Antonio i que no era jueu. Molts anys més tard, concretament el 1993, un jueu israelià va comprar la casa de La Maternitat i, en acabant, es va dedicar a buscar la mestra Elisabeth que l’havia ajudat a néixer i que havia estat capaç, jugant-se la vida, de canviar-li el nom davant la Gestapo. De fet, la va trobar, a Suïssa, ja major. Va morir el 23 de maig de 2011, a Zuric.
La imatge dels refugiats espanyols que travessen la frontera i són tancats en camps de concentració és pareguda a la dels bosnians perseguits pels serbis durant la guerra de l’antiga Iugoslàvia. O com les imatges dels refugiats que fugen, ara, de guerres com les de Síria, Iraq i Afganistan. El dimarts 26 de maig d’enguany, la policia grega va començar el desallotjament del camp d’Idomeni; els van portar en autobusos a camps militars al nord del país. Van traslladar 1.273 kurds, 662 àrabs de Síria i 96 iazidites del nord d’Iraq. Refugiats amunt i avall, camps amb un futur difícil i insegur.
En Bosch
El meu germà m’ha enviat aquest relat sobre la ruta de l’exili. Diu que encara li falta fer el mateix camí que van seguir el president Companys, el president de la República Manuel Azaña i el lehendakari basc José Antonio Agirre Lekube.
Pep Amagat
Did Stalin Killers liquidate Walter Benjamin?
En un article en The Observer del 8 de juliol de 2003 s’ afirma que Benjamin fou assassinat per agents secrets estalinistes.
Es diu també que es va suïcidar. El cert és que hi ha el memorial de Walter Benjamin al cementeri de Portbou però es diu que no conté les restes de l’escriptor.
En Bosch
El meu germà vol fer totes les rutes de l’exili. Vol visitar el museu de l‘exili de la Jonquera. Vol anar d’aquest poble a Portbou. En acabant, voldria marxar a Cotlliure i visitar la tomba de Machado.
Pep Amagat
Molt interessant. I tot tan oblidat per les autoritats espanyoles, eh! Poquíssims reconeixements. Quan jutjaran els criminals que van provocar la Guerra Civil? Quan es reconeixeran i es buscaran les persones mortes en la guerra i la postguerra?
En Bosch
L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica demana que els ajuntaments democràtics posen pancartes o altres eines on es puga llegir ‘18 de juliol mai més’.
Pep Amagat
Jo tenia un oncle a qui van fer anar a la Guerra Civil, potser formava part de la lleva del biberó. El van ferir de bala en la cuixa. L’avi el va visitar a un hospital de Múrcia. Ell va tornar a casa i el va deixar en mans de la gent de l’hospital. Va ser la darrera volta que el va veure.
Vaig buscar al govern de la Generalitat valenciana per si hi havia alguna manera de buscar el seu cos. I res. Em vaig dirigir al govern de la Generalitat de Catalunya i vaig preguntar a través de la Memòria Històrica, en temps de Carod Rovira. Em van demanar informació que, per descomptat, els vaig aportar.
Temps endavant, vaig rebre una carta i em van informar que estava enterrat en una fossa de l’hospital militar de Múrcia i tots els detalls d’on trobar-lo.
Vaig passar un mal dia. Només tenia vint anys, el meu oncle.
