Bob Dylan, Things Have Changed
Va eixir i va caminar amb les cames creuades com cometes que traçaren ratlles obliqües. Més creuades amb els anys. La fluixedat de la memòria com un trapezista amb bicicleta sobre una barra ben subjecta, que planegés pel forat del temps igual que volava en la geografia feia anys, en l’escola. O trapezistes mentre volaven capaços de fer una triple pirueta a l’aire amb habilitat irreprotxable com quan lligava paraules per entendre el llenguatge.
Camins i racons de la ment se li anaven omplint. La geografia li permetia volar d’un lloc a un altre, en el mapa, és clar. En les oracions, les gramaticals, unia paraules per entendre el llenguatge. No li calia ni cantar els números de multiplicar. S’ho va aprendre de seguida, tot i ser el petit del grup. El que més li agradava era raonar i discutir sobre l’essència desconeguda i argumentar amb elegància punts de vista distints, no sols per anar a contracorrent.
Increïble però mai no s’agarrava de la roba de la mare per no entrar a l’escola. No feia campana com altres que s’excusaven de la panxa rebolicada o per haver de fer ravenells i lletsons en marges i erms, ves a saber si eren a posar envisc en el riu per caçar ocellets. Per portar la ferrada de la mare del safareig a casa. O bé arreplegar olives quan n’hi havia bona collita. Millor l’escola, que bé, que si hom hi haguera de recollir olives a genollons amb les mans ertes de fred i el risc de ficar-les en una punxera. Per ell no era cap suplici, al contrari li feia il·lusió usar diccionaris, llibres i, algun dia, microscopis. El fet que fores llest, talòs o que faltares a classe no t’estalviava aguantar alguna broma o algun malnom que et desqualifiqués.
