Diari La Veu del País Valencià
Contes d’en Bosch 31 Bruno i les línies obliqües 2
Era evident que ell no se sentia desemparat enmig de xiquets entre cinc i catorze anys a tots els quals el mestre els ensenyava totes les assignatures. L’exigència i la motivació li despertava la curiositat per aprendre i, amb paciència, ho transformava, ho absorbia. Anaven a berenar a un paratge amb font on jugàvem. També observaven plantes, flors i animals. El que els pares ens ensenyaven, amb el mestre ho acabaven d’assegurar pel que feia a distingir sajolida, timó i romaní, o sobre vertebrats i invertebrats. Un docent estricte que els feia anar rectes i amb ordre per treballar força. En acabar les classes del dia, tindrien temps de sobra per jugar a acaçar-se, per llençar cantals de baix braç, per fer arca entre colles de xiquets o contra els del poble veí, per jugar a fava, munta i calla. Tanmateix, prompte, massa prompte es veia com se’ls imposaven les línies obliqües quan s’entremesclava el fet d’assistir a classe en plena guerra.

Impossible entendre com s’anaven creuant, com impossible entendre per què uns nens tan bonics es van quedar amb més poca carn que una cadernera. La guerra ja transcendia, tristament, per sobre els teoremes de Pitàgores i de Tales i trepitjava els drames i comèdies literàries, que d’una manera inequívoca se li haurien rendit en un tancar i obrir d’ulls. S’acabava la calma de les vesprades d’hivern en què feia deures a la vora del foc a terra amb el gat que també jeia al costat de les flames.

Sense presses, va arribar a un cantó i es va asseure sobre un mur d’un metre d’alçada. Mirava els garrofers on cantaven els mussols: una criatura a qui no li van permetre fer algoritmes ni poesies, Déu n’hi do, quina barra!

Anit, que va ser quasi tropical, van cantar grills fins a la matinada. El rebombori i la calor no em van deixar dormir. Tantes hores sense dormir dóna perquè li vagen venint històries, reflexions i judicis, alguns una miqueta agosarats. Algú va dir que la xarrameca que contava, tot un munt de mentides i invencions, i que acabaria a l’infern per indecent i mentider. Per a ell, eixes opinions eren vulgaritats que no fan nosa ni se sentia dolgut. Hi havia gent que li feia pànic recordar, no pas a ell, que es nega a oblidar i prefereix el retorn a èpoques anteriors i el viure captiu de la nostàlgia.

Comparteix

Icona de pantalla completa