Impossible entendre com s’anaven creuant, com impossible entendre per què uns nens tan bonics es van quedar amb més poca carn que una cadernera. La guerra ja transcendia, tristament, per sobre els teoremes de Pitàgores i de Tales i trepitjava els drames i comèdies literàries, que d’una manera inequívoca se li haurien rendit en un tancar i obrir d’ulls. S’acabava la calma de les vesprades d’hivern en què feia deures a la vora del foc a terra amb el gat que també jeia al costat de les flames.
Sense presses, va arribar a un cantó i es va asseure sobre un mur d’un metre d’alçada. Mirava els garrofers on cantaven els mussols: una criatura a qui no li van permetre fer algoritmes ni poesies, Déu n’hi do, quina barra!
Anit, que va ser quasi tropical, van cantar grills fins a la matinada. El rebombori i la calor no em van deixar dormir. Tantes hores sense dormir dóna perquè li vagen venint històries, reflexions i judicis, alguns una miqueta agosarats. Algú va dir que la xarrameca que contava, tot un munt de mentides i invencions, i que acabaria a l’infern per indecent i mentider. Per a ell, eixes opinions eren vulgaritats que no fan nosa ni se sentia dolgut. Hi havia gent que li feia pànic recordar, no pas a ell, que es nega a oblidar i prefereix el retorn a èpoques anteriors i el viure captiu de la nostàlgia.
