Punyeta, tampoc sabria que, en geometria, una intersecció és com un conjunt de punts coincidents entre dos o més subespais, ni continuaria fent versos, ni els perfeccionaria. Ni la taula periòdica dels àtoms, ni tantes i tantes coses. L’home que feia de mestre va anar arrugant il·lusions i li va reduir el món a l’escola franquista. Si no van aprendre gairebé res, tampoc, creieu-vos-ho o no, es va amoïnar per fer l’aula ben acollidora. Potser ni sabia ensenyar, ni què ensenyar, tal vegada ni era mestre.
Ben aviat, tot ho va substituir per l’arada i per l’aixada, ja que la necessitat els ofegava. La mare es desesperava quan, en el rebost, trobava dos trossos de botifarra, dues llonganisses, tres ous, uns quants tomàquets secs, mig pa de blat de moro i una gerreta amb olives adobades amb plantes de bosc. Ho havia de fer durar fins que hi hagués més aliments, si és que n’arribaven: depeníem de les collites dels bancals, de si les gallines estaven ponedores o si els animals estaven bé. Arribàvem a vendre animals, ous, oli o fruita. O, a passar-les ben magres i a recollir el que sobrava pels camps. L’estiu era millor que l’hivern per a fer quatre pessetes.
La mare plorava quan veia el rebost tan buit. Si ell sopava poc, a la matinada li roncaven els budells; vés-te’n a treballar així o amb un tros de pa amb oli, sal i dos tomàquets i un trosset de botifarra que, unes hores després, et menjaves a mos redó; i, de temporada, un podia trobar fruita.
