Va sonar la sirena del vaixell que anava sortint del port i en el qual viatjaven la mare i les germanes cap a Buenos Aires i ell, entre llàgrimes, va recordar quan ella li va fer un petó abans d’entrar a l’escola per primera volta. No li faltaven dubtes sobre el pensament de la mare de desitjar marxar, tampoc hi havia prou estalvis per a bitllets per a tothom. Va dir unes paraulotes contra tot. Menejava el braç en l’aire mentre el vaixell de càrrega i passatgers abandonava la immobilitat amb parsimònia per lliurar-se a la navegació. Fugien de la gana i la misèria, alhora que ell va haver d’acceptar-les, de suportar-les en el temps que es va aferrissar en els camps.
Els primers cops d’aixada li va semblar que cavava el clot per a enterrar-les, que no les veuria més. Es va subjugar a una feina que menystenia i a una dictadura feixista, que el sotmetia i que menystenia, també. Amb l’absència d’elles i l’allunyament definitiu dels llibres, d’un possible microscopi i, com deien, del saber, hom no arribava a ser ni una coma d’una oració completa. Un esglaó inservible. Un esglaó trencat com la família. Va evitar l’olor de resclosit de la casa i l’erm dels bancals.
