Del seu raonar amb elegància, només quedava un to dialogant encara que un pèl aspre. Saltava a la més mínima perquè, segons quines coses li deien, no les podia suportar, cosa que el feia una mica solitari. No acceptava que algú, a vegades, pogués estar primer que ell i, si no li satisfeia, li saltava a sobre o no el deixava expressar-se. Tenia aquest punt de caràcter esquerp i, en el menjar, força fetiller, del qual gaudia sense que ningú li llancés porqueria al damunt. Molt tancat, furgava en els racons de la memòria sotmesa a ratlles de biaix.
Li resultava una inquisició conviure sota les línies que, sovint i sense avisar, el temptejaven i l’amenaçaven. En l’escola, va viure encavallament de despertar a l’aprenentatge en llibertat. Quan va arribar un altre mestre retrògrad, el desig de passar gairebé desapercebut i de treballar al camp perquè no volia assistir a classe: li creava indiferència. Així, fins que va plegar de la unitària. No semblava veritat, però, en la guerra van perseguir, van posar a la presó i van condemnar a mort els mestres, entre ells el que tant li despertava les ganes d’aprendre. Acabada la guerra, la colla de nens va deixar estar això de vencedors i vençuts. Ells preferien anar darrere d’algun drapaire, jugaven a pilota o altres jocs, de dia o de nit, pels carrers del poble i pels afores, amb certa alegria, absents de les ombres dels adults, més aviat fantasmes que fugien uns d’altres. De debò que no hi havia manera que anaren canviant.
