This place that is my home I cannot stay
My only faith’s in the broken bones and bruises I display
Bruce Springsteen – The Wrestler
S’havia rovellat l’acomiadament maldestre, sense retrets. Tampoc no hi havia diferència entre elles i alguns veïns del poble que havien emigrat abans. Uns residents allà, potser les havien acollit i els havien aplanat el camí. Segons es mirés millor que hagueren marxat que no pas quedar-s’hi entre patiments. Se sentia perdut en el trànsit de les esperances tossudes. Segur que la mare li hauria desitjat un destí millor abans de fer de llaurador, sovint despitralat i brut. A veure si un s’esporuguia davant la feina però no era el seu cas. La qüestió era que de la terra no s’enriquiria. Redell, si ho sabia!, i tant que sí!
Tret d’unes esquifides cartes, de les quals em resultaria impossible treure l’entrellat més enllà d’alguna frase solta, no n’havia sabut res de la mare i les germanes. No volia patir debades; resignació amb esperança davant la tornada eterna que no es produïa. Que algú toqués la baula portant notícies o que aparegués qualsevol senyal sobre elles. Tanmateix, no volia perdre el cap. Ell s’hi adaptava. Quan anava d’enterrament d’algú del poble, els tocs i repics de les campanes, de sobte, com si li feren saber que la mare o bé les germanes eren mortes. Que els cucs blancs se les estaven menjant. Ni tan sols posar-los flors. Sense dubte, quina sensació de derrota i quin fàstic la prefiguració. Era obvi que la ignorància li feia remoure en el pensament tota mena de possibilitats, ves a saber si, al contrari, vivien bé mar enllà, en alguna Quinta o en una ciutat. Mentrestant, ves a saber si la mare estava ben aviada en una terra d’abundància i amb pervenir, ell tothora a l’espera que girara l’oratge que portés pluja i cada dia anava i tornava dels camps dels quals guanyava només per anar menjant.
