Va començar a escriure a la mare una carta amb preguntes de les quals mai no va tindre resposta. Al moment es va girar, va recolzar el braç sobre una barana del pati de l’escola i va expandir la vista vers els bancals i vers un camí llarg, molt llarg. Els escrutava tots: notava el gust de raïm i l’olor de la suor en l’escola. Es va figurar un xiquet que va fixar els ulls en l’horitzó. Seguia amb la mirada d’ocell, ingènua i quieta, en direcció a un puntet que venia pel camí, semblava vindre de ben lluny. De sobte, no se’n va saber avenir perquè va creure que veia la mare que s’afanyava, de pressa, que s’acostava, que li allargava el braç des de dalt d’un carruatge. Una trobada sense presència, amb rapidesa. Va evocar quan li va fer un petó abans de la classe primera i ell s’hi va aferrar amb una abraçada. O els petons abans de gitar-se i els d’acomiadar-se quan van emigrar. La mare com si viatgés sobre un carruatge estirat per coloms, que bé. Ella i l’escola: companyies que estimava.
No eren ximpleries ni estava al·lucinat. Va imaginar el que la mare li contestaria a la carta. Se li va fer un tel en la mirada centrada en el puntet del camí. Tampoc cap polseguera, no. Quin goig. Ell s’hi va anar quedant fred, fred però amb un somriure.
