El fill i els bancals, les dues realitats que més estimava. Dolgut per la fugida i l’abandonament d’ambdós, absències que carrisquejaven, seguia fent a soles les feines dels bancals i les de casa. No volia destorbar ningú, ni incomodar el fill, que el venia a visitar molt a la llarga. Tot s’havia acabat, fins i tot la cooperativa del vi i la fruita. Quan era enjorn per dinar, el germà va deixar el cabàs en terra i, a l’ombra d’una olivera, va jeure sobre el fenoll d’un marge mitger en la part baixa d’un tossalet. Es va endormiscar amb el remoreig de les cigales i amb la imponència de la calitja suspesa sobre els camps alhora que, en la densitat de la bonança apegalosa, recordava. Només els records li obrien l’hermetisme.
Quant de temps feia que no esmolava la corbella. Quins temps quan llaurava amb el matxo i feia servir l’aixada per a entrecavar soques de ceps. I les collites! Quin gust omplir cabassos de raïm tot el matí, omplir caixes d’albercocs o sacs d’espart plens d’olives. Sovint soltava renecs, però força pitjor a hores d’ara. El bancal que tenia enfront era una herència de la seua dona, que va morir en el part del fill. Fart de perdre diners amb la terra, si trobava un bon comprador, anava a vendre’n algunes de la hisenda. Una conclusió, sense que li calgueren introspeccions gaire profundes.
