La majoria dels joves de l’edat del xicon havien anat a treballar a les fàbriques tèxtils. Semblava que eixos xicons s’hi feien molt amb els pares, els ajudaven amb els camps durant els caps de setmana però el fill gens. Resultava evident que això del camp no era per ell. A la llarga, la manera de vantar-se i l’ambició extremada li podien resultar fatal. Qui gosava dir que l’actitud del fill esquiu estava bé o mal en uns temps que tot es consentia i s’acceptava. Tanmateix, en la distància i amb els dolors dels ossos encarcarats, va desxifrar el silenci que regnava en els vespres a casa. Emprenyat, no sols no es podia esfondrar sinó que disseccionava algun mètode d’escarmentar-lo. Es va quedar una estona en mans del dubte i es va dir: “On vols anar. Toca, encara sort que no has fet cap disbarat.”
I si li trucara per telèfon, però ves a saber si seria pitjor. Si el fill esquerp no en volia saber res, per què hi pensava tant? Passava estones assegut en un cantó del poble, prop de casa, al costat d’altres homes mentre prenien el llevant al migdia, o la fresca a la nit. Déu n’hi do1, era obvi que els problemes li tocaven a ell. “Tens un fill molt trempat”, li deien però la ràbia aflorava en la soledat de casa. De mica en mica va anar paint tot el menyspreu. Quin remei, no? Suficient tenia amb lluitar per a seguir endavant.
