Contes d’en Bosch 41 L’herència 4 (experiment de narrador quiescent)

Les tornades a casa més espaiades. L’última visita, que va marxar sense girar-se, ja no importava. El fill devia tenir-ho ben planejat perquè el malparit no hi va dubtar el més mínim. Deixar-lo no li va saber greu gens ni mica. No li vaig posar cap resistència ni li pregaré ajudes. Que hi farem! El molt idiota no sabia que qui de casa se n’anava, a casa solia tornar. Per sort no li va partir el cap amb la destral. Per l’amor de Déu, quin horror. Fer-li mal només hauria servit per haver de portar-lo a l’hospital.

Hi va haver un incendi en el qual el foc corria per la muntanya i el fum, que pujava en una columna enorme, tapava el cel i deixava caure guspires de cendra. Anava descontrolat. Des de la serra va baixar pels barrancs i va cremar canyars, esbarzers, matolls i baladres. Van saltar espurnes que anaren a caure als badalls dels troncs recaragolats de les oliveres. El vent va avivar les espurnes que van fumejar i van anar cremant les soques fins que es van clivellar i es van partir per la meitat. Va perdre les oliveres centenàries. No tenien memòria però jo les recordava de sempre.

Collites mal pagades. Cada volta més plagues: la de la mosca de Califòrnia i una plaga de conills que rossegaven les soques dels fruiters i devoraven els primers brots de la vinya. I la plaga de mandataris de Brussel·les amb el desig d’acabar amb l’agricultura de xicotets propietaris. I jo sol treballe de debades.