En el moment de decidir, va dubtar. Li feia mal, ja que els camps havien perviscut amb ell, els pares i els avis: tots els havien treballat amb un afany obsessiu. Els seus bancals i els d’altres van ser comprats per una empresa de la capital. Lladres, això eren els individus que aconseguien diners a força d’especular amb els béns dels altres. Per què pensar això, si no sabia si especulave. A més, li havien pagat força bé.
De voler fer un camp de golf havien passat a muntar un parc solar en les terres. Hom diu que farien una planta de biomassa, també energia renovable. Un d’aquells sabuts del poble els va explicar que s’havia de fer energia a partir d’excrements del bestiar, de residus de palla o de branques fines. Vaja, si ho cremaven tot junt, menuda pudor faria pels voltants, i, segons bufés el vent, podria arribar al poble. Ell havia cremat branques, sarments o marges que tenien malesa. Només notava olor a fum. Vés a saber què carai hi faran. Déu meu, si vivien bastants anys, quantes coses veurien. Es va guardar el camp de prop del poble i unes hortes, que en altres temps s’havien pogut regar amb l’aigua d’una bassa, però estaven erms i les séquies estaven cobertes per esllavissades de les ribes.
Es va aixecar del fenoll del marge, va prendre el cabàs, es va acomodar el barret de palla i va prendre una branca d’olivera com a suport de camí a casa. Per últim cop, va recórrer amb la vista el bancal que havia heretat la dona i que no havia venut, es va donar la volta i se’n va anar amb desgana amb sengles marges amb alguns matolls d’herba i esbarzers coberts de la pols que aixecaven els vehicles i els ramats d’ovelles. Es va creuar amb sargantanes al sol i conills que fugien.
