—Com estàs fill meu? Jo vaig fent. Mira, he aprés a tenir cura de mi mateix. Enguany no ha plogut gaire.
—Ja em puc imaginar, sense ploure, com estaran els camps. És perdre el temps amb ells… I diners. Ara poden deixar un bon rendiment fent negocis i d’això ja me n’ocuparé jo.
—Què vols fer?
—Vendre’ls.
—Això ja ho he fet jo.
—I ara! No em digues que els has venut!
—Em vaig fartar de tallar herbes, de llaurar i cavar. I no en parlem més.
—Anaven a ser la meua herència. Jo els hauria venut molt bé perquè anaven a fer una carretera. T’has passat de la ratlla.
El pare va posar un esforç enorme d’odi en la mà que aguantava un ganivet tret d’un calaix. El fill va donar una coça ràpida a la mà i li va fer saltar pels aires el ganivet. En acabat, el va empomar i amb un gest ràpid li va fer una ferida al braç de son pare
—He de dir-te que lligant caps, tant me fa morir assassinat per algú que no considere el meu fill perquè té el verí d’un escorpí, com morir ple de tubs en un hospital o morir en el fàstic de la soledat en un geriàtric. Potser m’estalvies patiments.
Un silenci. Podia sentir que el fill no es movia, quiet amb el ganivet a la mà.
—Veus… Sembla que no he esperat prou. Mentre et mire seràs incapaç de fer-me res. Només m’has fet una cicatriu en la cara, en el mateix lloc per on havien caigut llàgrimes. Vaja casualitat! Tots els diners que vulgues, no et serveixen d’esperó per a procedir així —va dir sense astorament quan el fill va aixecar la mà ferma amb el ganivet que li apuntava.
—No hi ha ningú que ens veja ni que em faça nosa —va dir el fill quan en una escomesa li va clavar el ganivet en el ventre del pare.
El fill va embolicar el ganivet ensangonat. Se’l va emportar amagat en una bossa.
Hom sempre té alguna cosa més, ambigües fins i tot. La realitat del meu germà s’enredava i es desembolicava sense saber com, d’una forma massa fugissera, inabastable. Si visqués, recordaria el que li aconsellava. Que s’oblidés del fill traïdor.
