Al final de l’enterrament, les gotes del ruixat li aigualiren les llàgrimes que li deformaven la visió mentre s’afanyava, com si tingués por de no tornar. Per a ell era anar i tornar; en canvi, per al mort, el més gran sotmetiment. Tan prompte va eixir del cementiri va fer el trajecte fins al cotxe i hi va entrar. De seguida s’espatarrà reclinant tot el cos al respatller del seient i posà un braç sobre el volant. Es va apanyussar una miqueta sense aconseguir afluixar tensions. La llumeta de la guantera va incitar-li a agafar la petaca d’argent plena de whisky. Com que era al fons, primer va haver d’apartar la 35 mm amb silenciador. En va fer una tragallada per fer front a la imatge nítida del riu de sang que havia trepitjat amb la sabata quan va tancar la porta de l’habitació dues nits enrere. I a ell, què!? Engegà el cotxe i se n’anà sentint Neil Young perquè li traguera alhora la somordor i la soneguera.
