Les sessions van seguir d’ençà que li havien fet veure una xica magolada amb semen escampat pel cos. Així, o pitjor, acabaria ell si no els deia la veritat. Més sessions de fils de volts als testicles, ja que la veritat que li demanaven no la tenien fins llavors. Per què de primer antuvi l’havien sotmés a eixes sessions i no comprenien que no sabia res del que ells volien? Tostemps de nit fosca, desorientat sense dia ni hora. Tal vegada moriria, amagat d’amics i familiars, en una de les descàrregues en la cel·la amb olor a merda de gat i de porc. A tot estirar menjava una miqueta; passava el temps gitat a terra sense moure’s. De defora li semblava sentir soroll de sirenes lluny enllà; més prop, els comentaris fluixets dels guàrdies: “No creus que l’hem matat?” De sobte li devien veure un tremolor del cos, la qual cosa els tranquil·litzava. Els abaixarien el sou per no haver aconseguit treure-li cap declaració que interessés els superiors i no gastarien més electricitat amb els fils de volts ni amb la bombeta ronyosa en un estat de fallida. No haver-hi tant d’assetjament li disminuïa l’agonia. Valia més això que res, fotre! Ja tindria gràcia que la crisi econòmica li abonancés la situació.
No li podia anar pitjor a l’home en una cel·la on la bombeta ronyosa no treia la foscor. Emmordassat, mans i peus lligats, i amb els fils de volts enganxats als testicles. Les fuetades elèctriques continues el sacsejaven cada dia. L’aixafarien mentre romanien a l’espera que confessés.
