No bada i, a les cinc de l’endemà, està llest per eixir de la caserna. Un matí com altres en els dies de la guerra civil, tanmateix li resulta diferent i no esguerra l’oportunitat de ser lluny del front. Els companys que a tota hora se li han mantingut a distància, que sovint se n’han burlat i que li han criticat l’embriaguesa, fan un gest indissimulat de desànim davant la seua marxa.
Una vegada formats, el capità fa una arenga als milicians per demanar implicació contra els feixistes. Les columnes de soldats es van a fer marxes en les quals no hi serà com tampoc en les línies d’atac a l’adversari. Un lloc que augmenta el perill de trobar una ferida o una mort irreversible. Ell mateix havia evacuat dos ferits tot arriscant la vida davant els trets i les granades dels atacs enemics.
Camina cap a una estació per comprar un bitllet amb uns pocs diners que li queden. Puja a un tren de mercaderies amb rodes xiscladisses. Tot d’una sembla insòlit que veu apuntant de la runa, tal vegada afusellats o a causa de l’esclat de les bombes, cadàvers i cames per ací, braços per allà, en les cunetes de camins i carreteres, masos i pobles arrasats per l’avenç de les tropes rebels.
Pels carrers de terra, uns xiquets criden que Benihata ha tornat.
En un carrer del poble es forma un rogle de gent que parla del retorn.
—Em va contar fets de la guerra, del front —diu un.
—A mi també. Es quedava lluitant l’últim contra els rebels. Les bales li xiulaven molt a prop. Diu que va matar uns enemics que feien servir un canó —diu un altre del rogle.
—Vinga, que s’empatolla! Em sembla que ha estat prenent el pèl. Això deuen ser mentides. Però no comenta per què el fan fotre fora de la tropa —diu el primer.
—Jo puc confirmar que són veritat —diu un home manc, el braç seccionat més amunt del colze—. Jo estava ferit, em va treure d’enmig el foc de metralletes i artilleria i em va portar fins a la infermeria. Si no fos per eixa intervenció, podria estar mort. Ausades que va ser bragat.
Continuarà
