Contes d’en Bosch 49: Qui està lliure de què? 3 (experiment de narrador càmera)

"I dug some graves
you’ll never find.
The story is told
with facts and lies"
Tercera part
 
Benihata està molt prim. És alimentat i restablert en casa d'un cosí que vigila que menge i no bega l'alcohol.
 
Una vegada està més recuperat, però sense familiars directes i sense casa, es refugia en coves del terme, en especial a la muntanya. També es protegeix de possibles revenges tant per part dels milicians republicans com de tropes nacionalistes. El terreny abrupte format de bancals i bancalets separats per marges s'acaben quan arriba la muntanya.
 
No és l'únic que s'amaga. També joves que volen eludir la mobilització perquè les seues quintes estan a punt de ser cridades.
 
—Ens pots ajudar a amagar-nos? Tu coneixes el terreny com ningú —diu un jove.
 
—Si voleu provar un parell de nits i us voleu quedar, per mi cap problema. Vull que sapigueu que les passareu canutes.  
 
—Bah, és igual, jo hi aniré, si no em reclutaran —diu un altre.
 
—De veritat que vas lluitar en el front? —pregunta un tercer.
 
—Què us penseu que vaig fer, si no?
 
—I tu que faries? —li pregunta el primer altra vegada.
 
—Veniu amb mi a una cova. Ens anirem a una altra cova cada tant de temps. Ens ajudarà a no ser descoberts.
 
Se senten avionetes.
 
Al mateix temps, soldats de la República deambulen pels carrers del poble, un llarg i un altre estret i curt. Altres pels afores.
 
El departament d'intendència s'ubica en l'abadia i la cuina a l'hort de la mateixa abadia d'on surt una olor molt forta. Fum de llenya verda i cuinats per a preparar el ranxo.
 
Dos homes majors parlen en una cantonada.
 
—Quin fàstic d'olor —diu un.
 
—Sí, és insuportable aquesta pesta de la cuina —-diu un altre.
 
Al migdia, soldats en cua esperen el torn pel ranxo. Un soldat recull la ració i s'allunya cap als afores del poble. Es posa el menjar a la boca i l'escup.
 
—Pua, quin fàstic! —diu el soldat.

A punt de llançar el menjar en un racó dels afores alhora que el sorprén Benihata, que ha tornat vestit amb roba negra esparracada.
 
—Què vas a fer! No la llences. Dóna-me-la.
 
—De veritat ets capaç de menjar-te-la? Però si és immenjable
 
—És clar que sí. Mira, tu me la dónes i jo et done un rosegó de pa dur amb llonganissa.
 
El soldat vacil·la. Tot i els dubtes menja el que li dóna.
 
—Gràcies —diu el soldat i s'ho menja—. Millor això.
 
—Jo sé el que és estar en el front i passar gana. Vaig ser-hi fins que em van llicenciar. Mira, quan no pugues menjar del ranxo, m'ho dius i t'acompanye a casa d'una dona.
 
—Acompanya'm ara, així sabré on és.
 
Benihata, que acompanya el soldat a la casa, li presenta la dona. Al cap de poc, ella li prepara una truita amb un trosset de pa dur.
 
—Està molt bo —diu el soldat que devora el menjar.
 
—Pense en els meus tres fills que estan en el front. Pobrets, que no el passi res, senyor —diu i es persigna.
 
El soldat, que torna algun dia més, agafa unes monedes en desús i, amb l'ajuda d'un bufador petit, elabora uns anells que regala a la dona.
 
Continuarà

Joan Guerola
 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat