Paisatge de camps erms. Els soldats els recorren perquè els que vulguen eludir la mobilització de les quintes, no se n’isquen amb la seua. Registren qualsevol amagatall. Només allisten alguns dels que es va amagar, sovint canvien d’indret.
Notem que Torrao, Arogres i dos més van disfressats i obren l’església. Apareixen armats amb escopetes. Hi entren i arranquen les imatges que arrosseguen fins al carrer. Les amuntonen i les calen foc.
—Desgraciats, que féu! —diuen les dones que els escridassen però ells les encanonen i les obliguen a entrar a les seues cases. Elles creuen i els llancen mirades dures. A prop hi ha una paret pintada de calç de la seu del Partit de Dalt amb forats a causa dels tirotejos.
—Estic ben acollonit, ganes tinc que se’n vagen els militars del poble i que s’acabe aquesta maleïda guerra —diu un home major que està en un dels afores.
—Tens tota la raó del món —diu un altre que fa sí amb el cap, treu una petanca i s’enrotlla un cigarret. L’encén, fot una calada, aguanta el fum i el deixa eixir a poc a poc mentre li cau cendra.
Més avant ja no queden diligències militars. Dones de dol que, mocador al cap, esperen i xerren en la font per omplir càntirs. Altres, per portar el pa a coure al forn, caminen per les voreres de davant de façanes velles. Uns homes treballen uns horts pels voltants i reguen amb l’aigua de les basses. Altres, amb les espatlles ensopides i decaigudes i el cap abaixat, vénen amb els matxos i les burres pels camins amb la muntanya al fons. Tot el món va necessitat de menjar i de productes dels horts.
Mig any després, les tropes nacionals desfilen a la capital de la província. Alguns que s’hi han acostat observen el seguici i els aclamen. Arogres i dos més vinguts del poble i que fa quatre dies cremaven esglésies, ara s’han sumat a la causa guanyadora i els donen la benvinguda.
Per la seua banda, els joves surten dels amagatalls del camp o de la muntanya i tornen al poble. No es pot dir clarament que la guerra haja acabat, ja que un tren entra a l’estació de Xàtiva, s’atura i bastants soldats de les tropes perdedores de l’exèrcit popular es disposen a baixar. En aquests moments, cinc hidroavions de l’aviació feixista italiana, La Pava, els bombardegen.
En acabar la Guerra Civil, hi ha gent que fuig pels camins en direcció cap als ports de Gandia i Dénia. Per als que es queden, l’exèrcit nacionalista guanyador vol fer veure que respecta la gent i els perdedors la qual cosa no és veritat perquè els persegueix, els deté i els mata a tort i a dret. Es prohibeix quasi tot, tret de la propaganda dels guanyadors que afecta els cartells en llocs públics o propaganda en la ràdio. En Benihata, que havia disparat la metralleta contra aquestes tropes i que era l’últim de fer el replegament de la seua tropa, es manté amagat, menja com pot i només baixa al poble de tant en tant. Veu les dificultats de la gent per tirar endavant i superar la fam.
Continuarà
