But every night all the men would come around”
Processó del poble. El rector demana Benihata que hi vaja. Tanmateix, la seua presència de rodamón que va fet un desastre impressiona prou. És possible que faça nosa als cacics. Que no els agrade. No li fan perdre la son les coses de l’església. Ni s’ha plantejat ser creient ni li roba la son no ser-ho. Se’n va a buscar una mica de vi.
En una ocasió, de bon matí, furta les primeres faves i pèsols a les hortes. Les regala al secretari que li pregunta:
—Segur que ningú les trobarà a faltar? D’on…
L’interromp.
—Disculpe, vostè… És clar que no. Qui trobarà a faltar quatre faves mal comptades en un any que condiran molt.
—Està bé, està bé. Crec que ara hauries de marxar i que no ens vegen junts.
El secretari se les queda, li dóna uns gallets i una mica de roba espentolada. Se’n va a l’estanc que és allà mateix sempre. No compra tabac sinó vi. S’asseu sobre uns troncs davant de la fusteria, xucla l’ampolla, beu, la deixa a terra a l’abast de la mà i passa les hores mortes. És l’únic que vol. Amb l’ampolla ben a la vora o entre les cames, ve algun xiquet a seure prop d’ell i li fa companyia fins que es cansa i marxa. Benihata s’alça, cameja i, si troba alguna burilla, demana a algú dels que fumen que li deixen l’encenedor. Li costa encendre-la. Fa unes poques calades i la llença.
Dorm en la cova dels camps de la Travessa durant unes setmanes. Com és tan deixat, la té plena de brutícia. Se’n va a una altra, en la partida de la Vallcanera.
Tothom accepta eixe home inofensiu excepte el llaurador propietari de la cova i els dels bancals on els ha fet furts.
—Redéu, com m’ha deixat la cova de bruta. Ara hom ha d’agafar el raspall i treure brutícia fins i tot merdes. Quin fàstic! I els camps trepitjats després de ser llaurats —diu un.
—Jo estic fart que em furte les primeres verdures i hortalisses. Bé, és veritat que el tocacampanes de collons només n’agafa algunes al començament —diu un altre.
S’ho prenen massa a la valenta els afectats per les coves brutes i els que han patit furts. Van a buscar-lo carregats de pals.
Ell no té forces per arrancar a córrer. Li llencen dos gossos i li donen una pallissa sense llàstima. No diu ni piu. Només alguns ais, ais.
—Tapa-li la boca amb una palafangada —diu el primer llaurador.
—I si no els ha agafat ell? També hi ha d’altres que furten… i potser l’acusen a ell. I no és dels que no deixen fulla verda —diu un dels altres llauradors.
—Ja n’hi ha prou. Ei, a veure si el matem. No perdem l’oremus. Jo me’n vaig a casa. Quina culpa té aquest beneït que no té res per ficar-se a la boca.
Tots se’n van i el deixen baldat.
Continuarà
