de tanta gent.”
Raimon
Un matxo ix pel mig d’una casa que dóna al carrer on Benihata ensenya les vergassades que li marquen i li creuen l’esquena. Explica les sensacions doloroses i ningú sent compassió. Al contrari, ja que els xiquets l’emprenen amb ell. L’esbronquen i l’escarneixen pels camins de ferradura que van als costats mateixos de les portelles i de les capterreres de les cases. Així fins als afores.
—Covard, gallina, capità de la sardina —li diuen i riuen.
—Capsigrany. More’t d’una vegada.
—Marrà… Porc. Apedreguem-lo.
Li cau un aiguavessó de pedres i ell es cobreix el cap amb una jaqueta esgarrada, però no corre ni camina més de pressa. Les pedres fan escarotar pardals, també les sargantanes que corren flors de nit enllà. Els segueixen fins a una tirada del poble.
Se’n va fins a sota el pont. S’asseu prop de la riera amb una micona d’aigua, fa una cabotada fins que les mosques que li pul·lulen per la cara el desperten. Sacseja el cap i les espanta d’una manotada.
Encabant, en una era, fussa una miqueta en un paller i s’hi fica vestit dins el munt de palla, xopa de les tempestes de tardor. Es cobreix excepte el cap. S’hi adorm de seguida però amb atenció davant de possibles sorolls. No sent l’arribada d’una colla de xicons proveïts de pedres i pals. A uns metres d’ell, s’arramben darrere el tronc d’una alzina surera.
—Som-hi, comencem per apedregar-lo —diu un.
—Vinga, llestos, ja! —diu un altre. I com dirigint-se a Benihata li diu—. No et mogues.
Enmig dels crits com udols de llops, deixen anar pedres que cauen sobre la palla sota la qual s’amaga. Li suavitza l’impacte i el protegeix. Les llancen amb tota intenció de fer mal. En acabar, surten corrent amb pals i li claven una pallissa com si el dilapidaren. Un dels joves arruixa la palla amb alcohol i un altre diu:
—Vinga, a punt de calar foc a la palla. Ei, tu, fes metxa amb l’encenedor de pedra i l’encendrem.
—No, home, no. Voleu dir que no ens passem? Si el matem, no podrem jugar més amb ell.
Benihata no diu res. Només plora. Els joves riuen i riuen.
—El malforjat aquest pot aguantar molt el dolor. A sobre dorm al ras gairebé i, tot i el fred, mai està malalt.
—Si et cremem i et mors, segur que diràs que tindràs una vida molt millor que la tens ara —un li diu a Benihata—. Encara ens donaràs les gràcies. Tu no tens remei.
Hi arriben els pares i alguns homes, entre ells el Torrao que diu:
—Anàveu a encendre la palla? Quiets! Quina barrabassada, no teniu altra manera d’entretenir-se? Feu feredat, collons!
Es posa dret i fet una fúria, davant de Benihata, amb una escopeta a les mans.
Algun dels xicons es queda amb el braç en l’aire aguantant un encenedor. Els mira als ulls amenaçadorament.
Continuarà
