Flashback
—Has sortit viu de l’infern d’aquesta trinxera. Increïble. Havent-ho superat, ja pots viure fins i tot en un cementiri. T’has jugat la vida per uns xicons que no es feien il·lusions de salvar-se. No et donaré una medalla. No tenies disciplina i t’haurien pogut fer presoner. Potser… —li diu un alt càrrec militar quan el van acomiadar.
Ell no li vol retreure que no s’haurien d’haver rendit.
Els records s’esvaeixen. Estén trossos de sacs i una manta estripada dins del nínxol, entra a dins i s’estira panxa amunt amb els peus cap a dintre. I la botella de vi a l’abast de la mà. Queda sol com un empestat amb el temps que passa amb lentitud enorme. Se sent el soroll de la pluja.
La seqüència enquadra el cementiri vell, el camí i la pluja, sonen les campanes del campanar i es fa fosc.
Alguns dels homes beuen i xerren a la taverna del Roig. Ells tenen un porró de vi i un plat de cacau i tramús.
—Fa uns dies que no veig en Benihata pel poble. Em ve molt de nou, la veritat. Ni pels carrers ni pels afores. L’altre dia, i bon any nou, el vaig cridar tant com vaig poder per si dormia en la cova. Em vaig esforçar debades, ja que no va contestar res. No sé per on deu parar —diu un amb tristesa.
—Igual està malalt. Els xicons li van fotre un bon ensurt l’altra nit.
—No patisques gens que no ha desaparegut —diu un altre i alça els muscles —. Quan menys ho esperes te’l trobaràs ben borratxo i brut. Tot i viure com viu, no agafa ni una galipàndria. En canvi, nosaltres estem fets unes xanques de tants alifacs. No tirem ni de cara a l’aire.
—Només vagareja i mai no ha fotut ni brot.
—Ja pots contar. Quatre feinetes barat a alguna cosa de menjar o barat a quatre gallets. No fa res de bo.
—Segurament no passa l’ànsia que tenim nosaltres. Ell viu del que rep alguna dona. Els més poderosos del poble, tot i ser tan beats, no li fan cap almoina. Només el lloguen per fer feines de no-res i el que guanya s’ho gasta en vi. Vinga, home!
—Si son pare hagués viscut, se l’hauria emportat a eixarmentar i xarugar i no aniria fet un sant Llàtzer sarnós. Hauria agafat una enrabiada que li hauria girat la cara al revés.
El últim que parla es posa fora de si i dóna un cop de puny sobre la taula.
—Per què hem de parlar d’un personatge com ell, de dir tantes bestieses per sentir-nos tranquils. Si ell vol viure així, a mi i a vosaltres tant ens hauria de fer. Per què no ens n’oblidem?
—Això és impossible. Uns dies que no el veiem i ja estem preguntant. També hem de matar el temps, no?
Quan ja no plou quasi, tot d’una els joves, espantats, entren corrent a la taverna.
—Vingueu, si us plau, vingueu de pressa —diu un, de manera atropellada i amb una expressió aspectant. Uns quants joves envolten la taula i els homes asseguts.
—On… on voleu que anem?
—Al cementiri vell.
—Què voleu que hi fem a aquestes hores de la nit. A quin sant hi éreu? Què hi fèieu?
—Hem fet una aposta a veure qui era capaç de treure més ossos dels nínxols, ja que hi ha una lluna plena i es veu prou bé.
—Escolteu, ja hi tornem a ser, que no en vau tenir prou l’altre dia que vau intentar cremar en Benihata?
L’Arogres parla a crits i fa algun glop de vi.
—Jo he tret ossos d’un nínxol —diu un dels joves—. Però ell ha anat a treure’n d’un altre nínxol i, en estirar-lo, ha notat que la cama es movia.
—Ara pla! —diu un dels homes.
—És veritat. M’ha clavat una coça.
—Està bé, anem-hi. Ai, de vosaltres com trobem el nínxol buit. Una coça, no. Però sí una bona bescollada entre cap i coll —diu un dels homes.
Homes i joves entren a cementiri en plena nit, dos porten llanternes.
—És en eixe nínxol —senyalen on ells deien que havien trobat un mort que es movia.
—Esteu segurs, xicons? —pregunten els homes.
Els que porten les llanternes enfoquen la llum de la llanterna cap al nínxol, un dels homes ahussat per un altre i sota els esguards dels xicons puja a un muntó de cudols i mira cap dins del nínxol.
—Està buit —exclama.
—No pot pas ser —diu el xicon que volia treure ossos i que continua dient alhora que senyala el dit en direcció al nínxol— jo creia…
—Per què creies si no hi ha res —diu l’home des de dalt dels cudols. Sacseja el cap—. Vaja ganes fer-me anar espenjollant-me per les parets amb nínxols!
—Creia, creia, creia… Igual creies que un burro volava. Vinga, colla de safraners prou de prendre el pèl —remuga l’home que ha baixat de les pedres.
—De debò que un mort es movia —diu el mateix xicon d’abans.
—A mi em fa esgarrifança fer el que tu has fet de pujar-hi —diu un dels altres homes.
—Sou la rehòstia. Igual ho heu vist de reüll i us ho heu cregut. Si no xamàreu tant de vi, segur que no ensopegaríeu amb morts que es mouen —els reny un dels que portaven les llanternes—. Quantes rondes heu fet en el casino? Segur que força.
—Sí que estem aviats amb vosaltres, sí!
Tothom surt del cementiri a mitjanit. Se’n van a casa. De lluny arriba el so d’un mussol. La seqüència en fons en negre.
Continuarà
