Contes d’en Bosch 57: Qui està lliure de què? 11 (experiment de narrador càmera)

“...Vagabundos por todas partes.
… ....
-Por eso, Max, no hago más que pensar cómo podríamos hacer para utilizar esa mano de obra. Es que se está desaprovechando.
-Nadie quiere a esos vagabundos. ¿Qué puedes hacer tú con ellos?”
 
“the pleasures of the damned
are limited to brief moments
of happiness"
 
Onzena part
 
Toquen les quatre del matí en el campanar del poble.
 
Benihata apareix per un nínxol diferent del qual es va gitar quan tronava, feia llamps i plovia. Ix del cementiri, va fins al camí de ferradura, seu sobre una pedra grossa i espera amb paciència un parent. Està serè, gens mamat. Se'n va amb ell a caçar al parany en una parada de garrofers que estan podats de manera que els arbres es van buidant per dins i es mantenen molt espessos per fora, amb el brancatge tendint cap a terra. Entre les branques es teixeix un entramat de taulons i a la part alta es col·loquen les 'perxes', unes vares de baladre amb unes mosses.
 
—Enfoca'm bé la llanterna per a poder posar l’espart.
 
Li demana el parent que clava unes varetes primes d'espart enviscades en les mosses de les perxes. El familiar prepara els reclams i els sons per atreure els tords que, una volta dintre, van a parar-se a les branques, on se'ls queden enviscades les ales i no poden volar. Se sent el caos de piular els tords. Segueix la caça fins a fer-se de dia i Benihata l'ajuda en allò que li demana.
 
Un altre matí en la parada de caçar al parany. Una arruixadora amb aigua és a terra, sota una branca d'un dels garrofers. Té l'extrem d'un cordill lligat a una nansa de l’arruixadora i l'altre extrem a una branca segura del garrofer. El parent, encara que rabassut, munta a la branca, seu i estira el cordell per a pujar-la; llavors, la deixa en un lloc fiable perquè no caiga. En acabant, el crida i, com un il·luminat, li diu:
 
—Vine i posa't ací baix de mi. Estic fart de veure't ple de polls. Quin panfígol estàs fet.
 
—No he fet res roí.
 
—Ja ho sé. Però has de despullar-te.
 
—Per què em vols veure en conill si ja saps que estic tan prim que no pese ni tres quartetes.
 
Roman dret, quiet mentre li tira aigua amb l'arruixadora. Li dóna un sabó fet a casa i li tira una mica d'aigua, molt poca. Llavors, des de dalt del garrofer li diu:
 
—Fes servir tot el sabó que vulgues. Per tot el cos. Frega't bé amb aquest fregall d'espart. Tens un muntó de ronya.
 
Mentrestant, ell agafa una escombra des del pal i comença amb el feix de branquillons a rascar-li els muscles i l'esquena per treure-li la tosca de brutícia. Quan veu que té la pell molt vermella, s'atura. Llavors agafa l'arruixadora i li tira aigua perquè es rente bé i s'esbandisca. Un cop esbandit, li lliura una tovallola per assecar-se.
 
—Estàs bé?
 
En Benihata s'asseca. De seguida assenteix per fer un sí amb el cap.
 
—Ara que estàs net, vull saber com et sents?
 
—Com em sent? No ho sé com em sent! No recorde el temps que no estava així.
 
El parent ofereix roba usada a Benihata que es vesteix a poc a poc, d'espatlles a ell. Els pantalons li venen un pèl llargs. Fa uns plecs a cada camal i s'arromanga la camisa.
 
En acabat, el parent fa una foguera amb la roba que havia dut durant molt de temps. Li retalla la barba amb unes estisores. Llavors, li dóna una carmanyola que té tords amb tomata, i unes quantes llesques de pa.
 
—Estàs fet una pelleringa, però ja no sembles un gos sarnós —li diu ell que sembla esbalaït de veure'l—. Millor, molt millor deus sentir-te, eh?
Ell fa que sí amb el cap. En acabant, li somriu.
 
Continuarà

Joan Guerola
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat