Contes d’en Bosch 58: Qui està lliure de què? 12 (experiment de narrador càmera)

Dotzena part
 
Una altra vegada en la parada de bon matí. Benihata posa el tord i el mussol en la mateixa gàbia. El primer s’esgarrifa de la cara del mussol i cita altres tords. N’entren una serrada dins l’embolic de perxes en les mosses de les quals hi ha tiges d’espart enviscades. En cacen unes dotzenes, de tords.
 
Més tard, el cosí treu els esmorzars de dins d’una caseta. Posen el menjar sobre una taula a sota d’un dels garrofers retallats. Benihata esmorza a gust tords fregits amb tomaca i alls tendres malgrat la dentadura feta malbé. El cosí també l’acompanya menjant d’una carmanyola pròpia. Tots dos estan asseguts mentre mengen i beuen de la botija i de l’ampolla de vi. S’ho acaben tot. Li dóna un cigarret i l’encén amb l’encenedor de pedra. Treu una calada de fum i xerren una estona mentre fumen.
 
—Quin coi de malparit estàs fet. Tota la vida de rodamón, redéu. Si treballares, no patiries gens —diu el cosí.
 
—Però no robe ni he fet mal ningú —retruca—. A diferència del cabró que ha nascut ric i vol seguir-ne sent encara que no pague com cal els treballadors. En el fons, cadascú té el seu destí.
 
—Ja ho pots ben dir, però el teu és massa dur.
 
—No n’estic orgullós, ni de bon tros.
 
—I què? T’escarneixen i se’n riuen els nens. T’esbatussen els joves per divertir-se. Passes dies sense menjar gairebé gens…
 
Benihata, emprenyat, li fa una mirada i intenta parlar.
 
—Deixa’m acabar, puc?
 
—No. En canvi els rics, més enllà d’anar a missa diària, tenen uns problemes de consciència que t’hi cagues. I es van apoderant de les terres dels més necessitats a canvi d’aliments.
 
—Sí, home! Que dius ara!
 
—Cony, mai donen res per menjar. Són agarrats i hipòcrites. Se senten incòmodes...
 
La seqüència es fon amb una perspectiva global de la parada de caçar al parany.
 
Un altre matí, campanes que toquen les sis al campanar i piuladissa de teulats. El cos d’en Benihata apareix en l’encaix quan surt del nínxol i empeny el seu cos amb suavitat per acabar de sortir enmig la foscor. S’arregla la manta estripada. Es mou una mica i es desempereseix ben a gust en el silenci. Ell acostuma a anar-se’n a dormir quan es fa de nit i aixecar-se ben enjorn, com els animals.
 
Es renta la cara en una font propera al cementiri, se’n va a un camp, fa una pixada llarga sobre el marge, seu sota un garrofer de tres soques i contempla el celatge rogenc que anuncia la sortida de sol. Ni els nens ni quasi ningú l’empipa tret d'algunes ovelles que passen pel camí i belen a la recerca de camps de bona pastura. Més tard, on és ell, s’acosten tres llauradors amb dues mules i un matxo i s’hi aturen.
 
—Què collons és això de desaparèixer sense dir res? —li pregunta l’Arogres, que és dels del morro fort, alhora que se senten teulats que revolen en les branques.
 
—Tothom preocupat per tu, ets un beneït! On eres? —diu un altre.
 
Benihata no dóna crèdit del que està sentint i fa una cara estranya. Ajup el cap i se’l rasca.
 
—De debò que el disbarat de fugir i desaparèixer uns dies no és just. Posa’t en lloc nostre i ho veuràs —comenta un tercer i s’enrotlla un cigarret.
 
—Ja ho veig, sí. En certa manera us comprenc.
 
—Això no està bé. Tu formes part del poble.
 
—No crec que us haja vingut de nou.
 
—Tants llocs que tens on anar a dormir a una cova o a una pallissa. Ja són ganes, eh, d'anar a fer-ho al cementiri vell —li retreu un altre.
 
—No sé si tinc un límit o no, però vosaltres l’esteu sobrepassant amb escreix. Ah, i no crec gens que us preocupeu per mi.
 
—Estàs ben grillat. Vinga, marxem i no perdem el temps amb un tipus així —diu un d’ells.
 
Els llauradors segueixen cap als camps.
 
Quan el deixaven en pau diu en veu alta:
 
—Jo no importe ningú. Necessite oblidar-ho tot enmig de la tristesa. Que se’n vagen a fer la mà eixos falsos, jo no pertany als seus.

Joan Guerola
 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat