Fa uns minuts que el sol ja és fora quan ell ix del catau. En el poble, demana a unes veïnes si volen encàrrecs. Elles li demanen sorra de la muntanya per a escurar, també herbes com escurçonera, farigola, orenga, sajolida, pebrella o cua de gat. Els les porta:
—Ja voldríeu vosaltres que us portara la flaire dels pins —els diu.
Elles riuen. Va a la casa abadia i l’ama del rector també li demana que li lleve algunes brosses de l’hort.
Ja ha acabat la feina, seu en companyia del rector just enfront de l’entrada de casa i sota uns gesmilers. Beu un glop d’aigua i menja un tros de pa amb oli i bacallà, de tant en tant ahuixa les mosques. Els dos estan asseguts cara a cara i xerren com llangardaixos al sol.
—Cadascú té les seues dèries i fa el que li ve de gust, però cada volta et trobe més deixat anar, més abandonat —li diu amb compassió.
—M’he fet gran i no tinc res, prou que ho sé.
—Hauries d’haver treballat en alguna cosa. T’has dedicat a fer de rodamón, a passar matins i vesprades badant, xerrant, bevent vi, corrent l’andola.
—Cadascú està destinat a una cosa, què hi farem? No crec que visca molts més anys. Quan em muira, em farà una missa? El nostre senyor va dir que beneïts els que no tenen res, que d’ells serà el regne de Déu. Crec que vostè ho va llegir, no?
—No sigues talòs i intentes justificar-te. En el Gènesi també diu que “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornes a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs.”
—Mire, jo no he nascut per a això.
—T’he de donar la notícia que ha faltat el Torrao.
Es fa un silenci. En acabant, li diu:
—Vés al campanar a fer el senyal de morts. Aquí tens la clau de l’església —diu el rector amb veu rogallosa.
—Pobre calciner…
Es fa silenci. Encara commocionat, rep una palmadeta a l’esquena.
—D’acord, ja hi vaig.
Fa un altre glop del got, s’alça, creua la casa abadia del rector i va cap a l’església just al costat.
És dalt del campanar a l’alçada de les campanes. Una vista perfecta del poble. Al moment, se senten els pics i repics de les campanes que voltegen amb una cadència i lentitud que sembla que ploren i que es barregen amb el cant entretingut l’aigua que raja en les fonts.
—Qui ha mort? Qui toca les campanes així? —pregunta una dona que va pel pa al forn.
—Es diu que ha mort el Torrao.
—Xica, però si estava bé. Ha sigut de colp i volta?
—Sí, potser estava bé, però ja se sap. Ai, senyor, aquests homes beuen massa i l’alcohol els mata. També fumava molt.
—Però qui fa el senyal?
—És Benihata qui fa de campaner. No és el desordre del toc de sometent, no! Al contrari, mai no les havia sentit tocar amb tant de sentiment. Sembla que ploren eixos drangs . Li devia sentir molta estima —diu una dona major en el carrer i segueix—. El Torrao feia companyia a Benihata quan era xicotet, quan vivia amb son pare que pegava la mare. La veritat és que ell es va quedar sense pares als vint anys. L’herència xicoteta li va anar desapareixent en un tres i no-res. El Torrao sempre li va fer costat.
Uns gossos borden, sembla que udolen.
—Apa, gossos, calleu. Les campanes no sols sembla que agonitzen i ploriquegen sinó que transmeten dolor i ganes de plorar. Ai, aquest Benihata que ature les campanes, el so cabró, si us plau. No ho puc suportar —diu una altra.
Acaba de fer el senyal de morts. Benihata sent molta recança i li fa perdre força per moments. Se sobreposa i va pel carrer de cases amb façanes ennegrides, en algunes de les quals cauen clapes de calç. Ningú tindrà una calç tan bona com la que feia el Torrao. Les façanes de les cases estan gairebé igual que quan va acabar la guerra. Va a fer encàrrecs pel rector. Li porta dos cànters de la font, en acabant li porta el pa del forn. També fa encàrrecs al secretari.
Més tard, se’n va a una font propera a rentar-se amb un sabó que li va donar el cosí. A la vesprada va a l’enterrament del Torrao. No toca les campanes a morts mentre el seguici va cap al cementeri, ell va al final discretament fins a l’eixida del poble. Llavors, en eixos instants, s’aturen les campanes, ell se senya, li cauen dues llàgrimes i toca els dos sense dir res ningú. No desitja escalfaments de cap.
S’escolta una miqueta de la remor que fa el ponent en les branques dels garrofers. El vent li acaba d’eixugar les llàgrimes, uns coloms de colors fumats parrupegen i, més enllà, els gossos udolen.
Continuarà
