Contes d’en Bosch 61 Un més del muntó? 1 (experiment de narrador omniscient)

Primera part
 
El militar retirat diposita amb cura la bossa esportiva al rebedor del pis. Es pren temps per comprovar en les butxaquetes laterals de polièster blau si porta el carnet del gimnàs, cadenat, tovallola, xampú, sabó de dutxa i altres coses que acostuma a fer servir, com ara la cinta que es posa al cap. Déu ni do, si ja quasi no li queda cabell, per què caram se la posa. És clar, no vol rendir-se al pas del temps. Potser resulta tan fashion que el fa un pèl més jove i vol actuar com a tal.
 
No s'acomiada de la dona, que dorm. Pensa que millor, que així evitarà males cares i preguntes inoportunes que suren a l'aire. A vegades n'hi fa, de preguntes, sobre el gimnàs que li deu haver contestat un munt de vegades, però hi torna. Mentre és al gimnàs, ella va a la seua bola. En canvi, ell no pregunta res, ja que no està per donar lliçons a ningú. Tots dos s'aguanten, hom es conforma, car, és relació de per vida. S'assegura de tenir les claus del pis per si, en tornar, no hi ha ningú. Ja a punt de marxar, es posa un anorac gris i es corda la cremallera, es penja al coll la bossa i ix sense angúnia, pressa o enuig, com el que pot sentir quan hom se'n va cap al treball. Massa d'hora per al gimnàs? En absolut. Sap, com ningú, els matisos de la disciplina. S'acomboia amb altres retirats per anar-hi cada dia. Prompte assaboreix la fresca mentre la llum nítida li desgrana una catifa als peus. Aporta una expressió de benestar i de sentiment de superioritat i seguretat perquè viu embolcallat per una bona pensió.
 
Continuarà


Joan Guerola
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat