Ànimes bessones

No saps com sento el teu final. Avui és el dia més trist de la meva vida. Quan m'han telefonat he sentit el desig de fondre’m. Ho he pressentit. Quasi una vida juntes, recordes?

Ens vam conèixer un dia de molta pluja. Les nostres mares eren amb nosaltres. Era el nostre primer dia d’escola, ens estrenàvem com a alumnes, teníem sis anys. Des d’aquell dia ens vam convertir en ombra mútua. Tu sempre m’ho deies: “No tinguis mai por, jo seré la teva ombra guardiana”, i jo et vaig jurar que seria el mateix: la teva ombra guardiana.

Vam créixer plegades, les nostres mares es van fer amigues, i sempre compartíem una casa o una altra. Ens aveníem en tot. Mai vam discutir, i ens esgarrifava veure com els nostres pares discutien entre ells.

Quan vam conèixer l’Àlex i el Quim, va ser a la classe de música, jo t’ho vaig confessar amb una certa malfiança, i tu em vas respondre que també havies conegut un noiet i que temies que no em caigués bé; la resposta va ser una abraçada apoteòsica. Amb els anys es van convertir en els nostres respectius marits.
 

Ells, pobres, no entenien perquè sempre ens ho havíem de comunicar tot. Que tinguéssim tan interioritzades les nostres ombres. I nosaltres no enteníem que un fet tan natural per a nosaltres ells no l’entenguessin.

Vam viure els nostres respectius parts tan compartits que a mi em semblava que havia estat jo qui havia parit els teus fills, i a tu et va passar el mateix.

Sempre recordaré el dia que vam tenir l’accident de cotxe quan tornàvem d’una excursió. Ens ho havíem passat d’allò més bé, havíem omplert una cistella de bolets cada un de nosaltres. Fèiem broma tot dient que els podríem vendre a peu de carretera i que hi faríem un bon negoci. Però sense saber com, vam veure com la carretera se’ns tirava a sobre i rodolàvem com quan érem petites. Instintivament ens vam agafar de les mans sense dir res. Quan va arribar l’ambulància no ens podien separar de tan fort que ens havíem agafat. Havíem perdut el coneixement. Ens van posar a la mateixa habitació: dos llits ben juntets i així ens podíem donar les mans. I ens vam recuperar més de pressa...

Sort que estàvem molt unides i això ens ajudà a suportar la mort dels nostres marits, una mort que no vam saber fins que ja estàvem recuperades.

Tot el camí de les nostres vides va ser com un sol camí.

Avui, sense morir, m’he sentit morir. No sé com podré recuperar la meva ombra, viure sense ombra, la que projectaves tu.

Jo, continuaré projectant la teva, i només ho sabrem nosaltres dues.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat