Reis d’Orient

Sí, avui és cinc de gener, vigília de Reis, una nit màgica, una nit d’il·lusions, dedicada als infants, però aprofitada pels grans. Una nit plena de records que encara volem mantenir perquè no volem acabar de créixer del tot. El dia que matem el nen que portem dins, aquell dia haurem matat la nit màgica.

Recordo el desig d’uns regals incerts, d’una carta que no sabia si hauria arribat als Reis d’Orient. No sabia si l’endemà em trobaria amb tot el que havia demanat o només trobaria carbó.

Els meus pares posaven tres vasets de vi dolç, un platet amb torrons i palla per als camells. Jo deixava les sabatetes al balcó confiant que aquella nit els Reis serien misericordiosos amb mi, sempre hi deixava les més velles, i em deixarien el que havia demanat. Havia d’anar a dormir d’hora, però no volia anar-hi perquè volia veure els patges o els Reis pujant pel balcó. Sovint feia veure que dormia per poder sentir com menjaven els torrons i es bevien el vi dolç misericordiós que els estovava el cor i em deixaven més regals.

Aquella nit era intranquil·la, i el despertar era angoixant. Sovint es deixaven la meitat de les coses, era llavors quan pensava que potser no eren tan màgics.

I avui, ja gran, m’hauria agradat ser ben petita. Sabria que algú pensava en mi perquè la nit és màgica.