El telèfon va sonar insistentment, però ell no es movia de davant de la finestra; sabia que era el seu amic i sentia una gran peresa que no el deixava desplaçar-se per despenjar-lo i tenir la conversa de sempre. Es coneixien des de molt petits: ho havien compartit tot, fins i tot la data completa de naixement…, tot, menys la Roser. Finalment, va decidir-se i s’hi posà.
–Hola, Edu! Com estàs? Sóc aquí, he vingut per negocis i he pensat que ens podríem veure. Estic a punt de comprar una petita editorial, només he de signar uns documents i ja podré editar. Com tens la novel·la que tenies a mig fer quan va morir la Roser? Em faria il·lusió que la primera publicació fos del meu gran amic.
–D’acord, què et sembla si vinc i m’ho ensenyes i en parlem? En dos dies ho pots tenir acabat?
–Crec que sí…
L’Eduard mirà altre cop el cel i va sentir com tot ell s’estremia, sabia que estava a punt d’acabar-se alguna cosa, aquells núvols el xuclaven. Es dirigí cap al despatx amb desgana. L’ordinador descansava sobre una taula petita, envoltat de llibres i de papers; en un prestatge, una fotografia, era la cara de la Roser que somreia. Sense esma, connectà l’ordinador i donà una ullada al document que tenia a mig escriure. “Capítol últim: … i agafà un vas amb cianur dissolt i, sense respirar, se’l prengué…”. La seva batalla havia acabat.
El timbre va sonar insistentment durant molta estona.
