L'últim capítol

 
El cel, envaït pels núvols, que semblava que d’un moment a l’altre havia d’esquinçar-se i deixar anar tota la seva ràbia amb una gran vomitada, atemoria la gent, que es refugiava a casa seva. Per experiència, l’Eduard sabia que aquell cel no podia portar res de bo.
 
El telèfon va sonar insistentment, però ell no es movia de davant de la finestra; sabia que era el seu amic i sentia una gran peresa que no el deixava  desplaçar-se per despenjar-lo i tenir la conversa de sempre. Es coneixien des de molt petits: ho havien compartit tot, fins i tot la data completa de naixement..., tot, menys la Roser. Finalment, va decidir-se i s’hi posà.
 
–Hola, Edu! Com estàs? Sóc aquí, he vingut per negocis i he pensat que ens podríem veure. Estic a punt de comprar una petita editorial, només he de signar uns documents i ja podré editar. Com tens la novel·la que tenies a mig fer quan va morir la Roser? Em faria il·lusió que la primera publicació fos del meu gran amic.
 

–Bé, Rafa; només he d’acabar el final de l’últim capítol... Estic encallat en el temps. Des que em vaig quedar sol que només penso en ella.

–D’acord, què et sembla si vinc i m’ho ensenyes i en parlem? En dos dies ho pots tenir acabat?

–Crec que sí...
 
L’Eduard mirà altre cop el cel i va sentir com tot ell s’estremia, sabia que estava a punt d’acabar-se alguna cosa, aquells núvols el xuclaven. Es dirigí cap al despatx amb desgana. L’ordinador descansava sobre una taula petita, envoltat de llibres i de papers; en un prestatge, una fotografia, era la cara de la Roser que somreia.  Sense esma, connectà l’ordinador i donà una ullada al document que tenia a mig escriure. “Capítol últim: ... i agafà un vas amb cianur dissolt i, sense respirar, se’l prengué...”. La seva batalla havia acabat.
 
El timbre va sonar insistentment durant molta estona. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat