Record i reflexions: «Històries del carrer»


Per desgràcia hi ha moltes persones que necessiten omplir la seva vida d’adrenalina; d’altres no ho busquen, però se’n troben. Jo sóc de les que pensen que la vida ja ens porta els canvis, tant si volem com si no. Això no vol dir que en prengui part: una cosa és dir i l'altra fer.

Aquesta és la història:

Amb aquesta crisi no és estrany veure els parcs i els jardins plens d’indigents que pidolen i passen la nit sobre els bancs amb un carro del súper com a única companyia, carregat amb el seu equipatge. Però també n’hi ha als caixers dels bancs o en algunes entrades d’escales, o a l’entrada d’algun local per llogar.

Al costat de casa hi ha un d’aquests locals per llogar, hi ha una petita entrada habitada, cada dia, per un noi de mitjana edat que, molt respectuosament, tapat amb un sac de dormir, hi passa les hores. No es mou gaire, quan ho fa ha de deixar a terra totes les seves pertinences, amb tot el perill que comporta. A vegades hi ha algú que li les vigila.

El món dels pidolaires o indigents és un món de lluita pel poder i de solitud. Entre ells es discuteixen i es barallen i arriben a ferir-se amb alguna arma per obtenir allò que l’altre té o per enveges. Discuteixen i es barallen per l'entrada d'un caixer, per poder dormir arrecerats.

Aquest noi, el Jonathan, és de mare francesa, casat i amb un fill; no demana res. Busca amb la seva mirada la complicitat dels veïns, de la gent... Busca les seves mirades. I és així com captiva la simpatia, l'estima o la pena de les persones, i sense pidolar li ofereixen el que necessita.
 

Té molts “amics” i aconsegueix estar mínimament confortable. No li falta res: té tot el menjar que necessita i vol, té la companyia dels veïns propers que li donen conversa, alguns seuen a terra i parlen amb ell... Té un mòbil intel·ligent que li han regalat, va ben vestit i fa olor de colònia. La gent, quan s’hi adrecen, li diuen “doctor”. No sé si ho és, però sí sembla educat. Diuen que a vegades va molt begut, i qui no ho faria per oblidar les hores buides, la falta d’objectius (potser), la solitud, el fred, la tristesa... No té una casa ni ningú que l’esperi.

Potser aquest fred fa que les vides d’aquestes persones prenguin més relleu i ens invitin a la reflexió. Potser és la crisi que avança a poc a poc acompanyada de la pobresa, i que cada dia envaeix més el nostre territori i que tenim, tots, més a prop. La crisi política ha trencat l'economia, les famílies s'han desestabilitzat i discuteixen fins a ferir-se.

Són aquestes persones que no demanen res les que desprenen un fred que penetra a dins nostre i punxa l’ànima; o és el secret que guarden amb un cert conformisme... És per ells que ens sentim més solidaris, més humans i pensem en una dramàtica història, o mirem cap a un altre costat per no trobar-nos amb aquesta mirada que fereix i ens incomoda.

Fa setmanes que aquest indigent tan especial ja no hi és. Diuen que el van venir a buscar i li van oferir una feina. Ara tindrà un lloc on dormir dignament i uns diners que no caldrà que demani; potser recuperarà, també, la dignitat que havia perdut o s’havia debilitat.

Per casualitat, avui, l'he vist, net i ben arreglat; m'ha saludat amb un somriure: repartia propaganda d'una botiga important del barri.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat