La tristesa inundava aquella estança petita, amb les cortines corregudes que evitaven veure l’exterior. Al mig de l’habitació hi havia un llit amb el capçal arrambat a la paret. Dues tauletes de nit feien de guardianes i custodiaven un petit llum, un llibre, un got d’aigua i… un sobre.
Al llit, d’un blanc immaculat, una velleta, també d’un blanc impecable, descansava amb els ulls closos i l’aspecte tranquil, convivint amb la pau.
Dues cadires i dues noies joves contemplaven, amb la tristesa aferrada als ulls, com l’àvia es preparava per al gran viatge de la seva vida. El metge els havia dit que era cosa d’un parell de dies; al cor de la dona, ja no li quedava força per bategar.
L’àvia, cada dia, rebia la visita d’una dona gran, amb la qual passava un parell d’hores tancada en aquella habitació. Quan la senyora Carme venia no volia que ningú la molestés. Avui esperaven la seva visita, tenien una ordre molt concreta: donar-li un sobre que hi havia sobre la tauleta de nit.
Com cada dia, la senyora Carme arribà a la mateixa hora i entrà a l’habitació i les noies en sortiren; mitja hora més tard, se n’anà amb el sobre a la mà. La iaia va fer un sospir i també se n’anà.
L’endemà, la senyora Carme els donà un sobre amb documentació legal en el qual feia referència a l’origen de les nétes: l’àvia havia estat la mare de lloguer de la seva filla.
