Reflexions: Amistat

Hi ha coses en la vida a les quals no paro de donar-los voltes. No sé si també et passa a tu. Per exemple: l’amistat. És una paraula que em penetra, és dolça i sense estridències; llisca suaument com si fos l’aigua d’un rierol, o com si ballés un vals... Quan hi penso, de vegades, fins i tot em dóna voltes el cap. Que n’és de complicada!, i malgrat tot me l’estimo: a-mis-tat; set lletres; comença amb a. La a és una vocal discreta, educada, oi? Amistat, amor, afecte... el començament d’un nou món interior.

És trist quan s’acaba una amistat, però de vegades, amb el temps, torna a restablir-se i torna l’alegria que s’havia perdut pel camí. A-le-gri-a, una altra paraula que comença amb a i que transmet felicitat i pau. També de vegades l’amistat es transforma en odi. A mi m’ha passat d’anar de l’amistat a l’odi. Depèn de l’època, de com em sento amb mi mateixa i amb el món, sóc més o menys transigent. La salut i la feina hi juguen un gran paper, també, fins i tot la família, i si tens o no parella.

M’imagino que no tots estan d’acord amb la meva teoria, però ja m'està bé; no tenim perquè pensar tots igual. Intercanviar impressions és un enriquiment personal. Havies pensat abans en l’amistat com a font de reflexió, d’introspecció?
Saps perfectament que tu i jo hem passat molt de temps gaudint d’una sòlida amistat, estava com hipnotitzada per tu, desitjava veure’t i no em feia res que em veiessis despullada, m’agradava que em descobrissis el cos; el teu i el meu junts, calcats l’un de l’altre. Ah, però també t’he odiat amb totes les meves forces. He volgut prescindir de tu, però en algun moment t’havia de veure perquè eres allà o et necessitava, i et posava mala cara i tu me la tornaves, sense compassió em retreies tots els meus defectes.

És curiós, només volem veure o sentir les coses agradables, i si la veritat és desagradable, no en volem saber res. Ho odiem, ens fereix..

Ara tornem a ser amics, tornem a tenir una bona amistat, no em fa res que em vegis tal com sóc, m’he aprimat molt i no sé si t’agrado més així, com m’agrado jo. Només voldria que el temps no passés perquè continués la nostra amistat i no em retraguessis els defectes. Que no hi haguessin aquestes malalties que et destrueixen. Et penses que jo no voldria ser jove sempre? Aturar el temps en el moment adequat? En el moment de més felicitat? I veure com reflecteixes aquesta felicitat...

No t’enfadis, tot tu estàs brut, no sempre els defectes són tots meus. T’hauré de passar aquell líquid que fa miracles, estimat Mirall.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat