Aquestes hores divines que mai seran prou valorades, i que tu, a la teva manera, i jo a la meva, hem sabut complementar, les trobaran a faltar. També hem passat molts nervis, moltes angoixes, amb un sol desig: agradar i fer la feina ben feta.
L’èxtasi que despertaves, ja no es repetirà. Crec que tots els qui ens han conegut, i deien que fèiem tan bona parella, ens tindran sempre presents. Tots els aplaudiments que encara ressonen en el menjador, ja no els tornarem a sentir. Les seves parets xopades dels aplaudiments, a partir d’ara ploraran. Romandran tristes i enyoraran la musicalitat dels aplaudiments.
Moltes vegades et deia que tu eres la culpable de tot l’enrenou, i tu et defensaves acusant-me a mi. Quants retrets i quant amor! Amb totes les anècdotes que hem viscut, en podríem escriure un llibre ben sucós.
A vegades, quan ja teníem la feina acabada, ens adonàvem que ens havíem deixat el principal i que ja era massa tard per solucionar-ho, però tu procuraves dissimular… La teva qualitat era molt superior que la que se sol trobar.
Em pregunto què faràs a partir d’ara i com m’ho faré sense tu: no tinc resposta, ni tan sols per a mi. Quan hi penso els ulls se m’humitegen.
Avui és l’últim dia. A les dues en punt vindrà la meva família a dinar, ja falta poc. Estaré pendent de tu fins a l’últim moment, i procuraré que l’arròs no se t’enganxi, no et vull fer més mal.
Tot és a punt! Truquen a la porta, ja són aquí. Sents?, diuen que senten la teva olor: ets única. D’aquí a poc rebràs l’últim aplaudiment. Ets la millor PAELLA!
