Ara, mentre passa el tallagespa, jo l’observe asseguda a les escales de gelosia blanca.
Es gira i, en sentir-se observada, esbossa un tímid somriure. Irradia pau, la d’aquell que ja ho ha fet tot en aquesta vida i ara queda recollir els resultats.
Encara és elegant, malgrat la roba de fer feina i els cabells poc acurats.
Si t’hi fixes i mai l’has coneguda abans, pots percebre la classe de dona que era: activa, atabalada, amable, llesta,valenta, bona, bona, bona…
De menuda volia ser com ella.
Em tranquil·litzava saber que un dia seria com ella, sobretot quan al jardí del col·legi es burlaven de mi i em deien que jo era massa alta i prima. Aleshores, jo al·legava tranquil·lament que en uns anys seria ella i llavors, la xicalla callava perquè reconeixien en mi el gest de seguretat típic de ma mare.
No sóc com ella, m’haguera agradat però ella és única, tan candorosa, tan amable, tan llesta, tan bona…
Sempre ha estat la meua heroïna particular, una espècie de lleona capaç de lluitar fins l’extenuació pels seus cadellets.
Ben conscient dels meus aspectes a millorar, ella ha fet de mi una bona persona, no tan bona com ella però bona al capdavall.
Ma mare té eixa màgia que sols algunes persones tenen, amb una sola mirada o paraula ja sap què em passa, inclús té la solució abans de saber quin és el problema. I el que ocorre és que ella no hi veu problemes, per grossos que siguen, ella sols hi veu solucions.
