Seu al banc de la cantonada, es trau els papers que la mestra li ha lliurat el mateix dia de matí i comença a llegir en veu alta.
Maria, avui se sent més cansada del normal, sent com si una pesada càrrega estiguera enfonsant-la a poc a poc. Encara és jove, però a mesura que passa el temps, se sent cada cop més major, menys pacient. Avui, més que mai, sent que la seua professió està matant-la.
Eixirà a fer una volteta. Sí, fa bon oratge. La primavera comença a mostrar-se pels racons dels edificis de la ciutat i ja es respira una aroma dolça provinent dels tarongers bords que adornen les voreres del carrer.
A l’Abdul sempre li havia agradat molt llegir. De menut era el primer de la classe. Podia haver arribat lluny, però amb allò del pare, va haver de canviar els llibres i el pupitre per la falç i la terra.
Tot això, ara, forma part del seu passat, igual que la mare, els germans menuts, el seu millor amic i la Sheila. Ai, la Sheila! Cada cop que l’hi pensa, sent que se li para la respiració. Malgrat açò, l’Abdul sap que segur que és capaç de sortir-se’n. Ho té tot pensat, aprendrà bé la llengua, buscarà una feina, farà diners i llavors, podrà portar-se’ls a tots amb ell. Forjarà una vida nova des de zero amb els seus éssers estimats.
L’airet que ara acaricia els cabells ondulats de la Maria, augura un temps pròxim en què els seus alumnes estaran fora d’ells. Si ara ja no fan més que xerrar a classe i no posar cap interés en les seues explicacions, no vol pensar quan arribe definitivamet la calor. Les aules es converteixen en forns enormes sense ventilació, amb una olor que barreja hormones, desodorant axocolatat d’ una marca de moda i una suor agra i tan potent que és capaç de fer perdre el sentit a qualsevol.
Encara així, no pot evitar recordar els seus primers anys com a professora. Recorda a la perfecció el primer dia que va entrar a classe amb alumnes, la sensació de plenitud a l’hora de treballar en allò que havia desitjat des de menuda, quan jugava a muntar escoles amb les seues nines. Se sentia capaç de mostrar als seus alumnes un món millor. Els contaria històries fantàstiques o vivències personals. Serien lliures aprenent i mentres, aprendrien a ser lliures.
Sí, eixe serà el pla de l’Abdul, però abans ha d’aprendre a llegir i parlar espanyol. Té molta sort, ha trobat una acadèmia solidària al barri on li ofereixen classes una hora a la setmana. Està segur que amb constància serà capaç de parlar i llegir en un parell de setmanes. Al capdavall, l’espanyol és una llengua familiar, els dies de mercat a l’aldea, sempre se n’escoltava alguna, de paraula.
Tan sols porta un mes i dues setmanes a Espanya, no sap massa bé com ha acabat a una ciutat costanera anomenada València, el que sí que recorda és la por que tenia quan va abandonar Guinea.
Després de tanta cavil·lació comença a recitar el seu cant a la llibertat.
Amb els anys, Maria s’ha adonat que allò no va estar possible. Potser el sistema educatiu en què està sumit el país, la manca d’originalitat a les classe… Però el que realment l’angoixa és pensar que ella és la culpable de tots els seus mals. No ha sigut capaç de dur a terme el pla que havia estat elaborant els darrers anys de la seua vida, li resultava tan frustrant!
De sobte, una veu greu i tremolosa irromp en els seus pensaments : “Ce de-be ped-iiir a ca-da cualll lo que eztá a zu alcancé realizar. El Principitó”.
Maria es gira i en trobar-se l’Abdul, sols encerta a dir-li “Benvingut, petit príncep”.
