L’hivern no ha sigut generós de gaubança, ens ha plomejat figures de sal als hospitals. Quan els éssers de la nostra infantesa s’esvaeixen, el món esdevé una plaça balmada. Ara freturem l’esbatec austral, i ja comencem a esguardar cap a la besllum dels ametllers, de les alzines arrapades al terra. Mentre, contemplarem els rostres hermètics, famolencs de primavera, somiatruites d’abril. I de sobte, la poesia ja no és un acte solitari a la cambra interior. Hem d’acoblar-nos a la rotllana, al joc de les portes giratòries, a la indiferència. Sota el clavegueram se sent córrer l’aigua.
La nit en l’albada acomboia els vagons badívols amb migrades remors gansoneres. Heus ací la jove dels ulls d’atzabeja, li guspiregen com bocins de llàgrimes assenyades. La matinada al Jutjat Número Tres. Tot i que la secretària ha engegat el radiador, per què fa tant de fred? Se li esgarrifa la sang, clissa un raig de sol sobre la teulada que s’ataülla a l’altre costat de la finestra ovalada. Ens enyorem dels dies dominicals de la normalitat, quan encara érem uns tendres albats i desconeixíem els atestats del dolor. Una grisor glaçada li engrapa l’ossam, en un instant la vida li ha canviat. Un gest d’esma, i ara les circumstàncies són rierols que se li desborden. El sap al calabós, el procediment ha fet via i ja no el poden aturar.
—Estan molt preparats però no fan les coses amb coherència. D’ací a dos anys tornaran els altres.
Ens adonem que la gent s’indigna de valent per un carril bici que no els agrada, per un pomell de flors mal arranjat, per una parada d’autobús que no els acomoda, per un vestit poc convencional… i d’altres ximpleries, i tanmateix, perdonen i obliden ben aviat vint-i-cinc anys d’arrabassament, matusseria i corrupció .
Una mare que, sobrepassada, intenta acomodar dos nens petits a dins d’un vehicle, els esbronca amb desesperació.
—Acoloqueu-se! Si no voleu que vos esclafe el cap.
Al carrer Xàtiva, uns turistes japonesos, esbalaïts, fotografien La Casa dels Caramels. Unes adolescents rialleres hi passegen i esventen petits fragments de vida.
—Vaig anar amb ma mare a parlar amb el del banc. Nosaltres esperàvem una xica, i quan vàrem vore aquell director que semblava un model de catàleg, ens quedàrem boves. Quan ens n’ anàrem carregades de paperassa va i en seguideta li dic. “Mare, no he entès ni una fava del que ha dit”. “Jo tampoc, filla. Com se pot ser tan guapo?” Si l’haguéreu vist! Ell parlava i parlava, senyor, quina veu! I nosaltres com qui sent ploure, ni pestanyejàvem. Els ulls clavats en aquella espècie d’estàtua grega.
El sud potser no guareix el trau, tot i així, el seu glatir abilla una levitat sanadora sobre el neguit, pot colrar la blancúria malaltissa dels ossos. Retornar-nos el somriure de l’infant que fórem.
