Hi havia, hi ha, els pobles, les ciutats sense riu, l’ordre establert, la cúpula benestant, ben relacionada, farsaire i grollera, els tinells afilerats del decòrum artificiós. Clisses quatre funcionaris de la neteja, reunits en tertúlia matinera. Quatre homes força corpulents. Amb la granera en la mà, fan com qui escombra un racó del parc, la suprema lentitud dels paquiderms. El temps s’apressa i els conduirà a l’hora sagrada de l’esmorzar.
Quan un polític, un responsable de la Cultura, ens la fa ben grossa mentre somriu mel·lífluament, quan ens desbarata mesos de feina i d’il·lusió, damunt té la santa barra de mirar-nos a la cara, amb un esguard tèrbol, i negar la realitat. «No. Això no és veritat. Nosaltres no hem parlat mai d’això».
A la Plaça Espanya, un jove estranger, força bru, a qui li manca un braç, i cego, roman mig nu assegut en terra. Amb llengua de drap dóna les gràcies en escoltar dringar les monedes. Al carrer de l’Estrela un planeta divers: botigues, perruqueries, bars, que parlen de països remots.
Ella ho conta, i les pupil·les li fan pampallugues, sembla una xiqueta, no només per l’aspecte menut, sinó, per la joia de viure que li traspua:
«Aleshores jo era molt jove, acabava d’eixir de l’Escola de l’Actor, n’havia fet algunes coses amb els companys. No m’ho podria creure, jo substituint la meua admirada Sandra Corder, que se n’anava a fer una sèrie de televisió. Allà estava la Conxi de Beneixida amb les sis actrius més importants del País Valencià. Jo me les mirava bocabadada, tot el que eixia de les seues boques eren tresors per a mi, doncs no sabien elles poc del món de la interpretació. Una obra de teatre amb les “sis més grans”. En férem la gira i això ja era com estar dins d’una pel·lícula. Mare meua, els hotels, fua! Tots en tenien un fum d’estrelles. Perquè te’n faces una idea, si Mila i Miriam tenen un bolo a Oriola, fan nit en un hostal ple de sorolls nocturns, de verdet en la banyera, no n’hi ha ni punt de comparació amb l’altre, mai de la vida. El dia que férem la prova de vestuari. Amb aquell vestit jo em trobava divina, elles estaven totes guapíssimes. I et penses que hi estaven conformes? Ja! Totes queixant-se’n d’algun defecte:
—A mi m’està curt.
— A mi llarg, em fa xaparra.
—A mi em fa grossa,…bla,bla, bla.
I quan les dives començaren a voler sobreeixir com l’oli, unes per damunt de les altres, l’infern va rebentar als nassos del director, i l’espant per a mi, clar, que jo era la nova, i no coneixia ningú. Allà tenies la Rosana Feliu, que ni ens adreçava la paraula, es passejava per l’escenari com si férem pudor. No parlava mai directament amb la Carbonell, la que sempre li plantava cara, ho feia a través del director:
— Dis-li que si pot posar-se una miqueta més a la dreta, que m’està tapant.
I un dia arribem a un teatre on no hi havia camerinos per a totes. Allà tens a la Feliu com una fera cara al director escridassant-lo.
—El contracte diu que tinc dret a un camerino per a mi sola. No pense compartir-lo amb ningú! Que ho tingues clar. Que jo tinc un Goya!
I allà al fons s’escoltà la veu potent de la Carbonell.
—El teu Goya me’l passe jo pel…!
—Xica, calla! —li amollà l’Eulàlia Pons, ella sempre tan assenyada i conciliadora.
I allò ja no ho podia aturar ningú. Una llàstima, perquè fou molt bonic mentre va durar”.
Pels ulls s’endinsa el dolor, i també la regeneració. Les roselles, els gira-sols dels Alforins, la nitidesa del Benicadell, el somriure de les dones que ploren d’amagat. I tu et dreçaràs per damunt dels vespres de pluja, no t’entaforaràs mai més el desconsol a dintre. Ho relataràs tot amb mots sanadors, i no seràs confident dels infames, ni la coartada dels seus ultratges. Perquè la vida podria extingir-se d’ací a no res, i has de deixar cada ferida endreçada al seu calaix adient.
