A principis de març, pocs dies abans de la plantà de les Falles, Ventura Pons, un cineasta de sobrada trajectòria i demostrada passió per València, reobria per al públic els mítics Albatros amb el nou nom d’Albatexas.
En la web (www.albatexas.eu) poden trobar-se fotos i vídeos, juntament amb la programació, que donen noticia d’allò que han fet Ventura i els seus amics, que fa un parell d’anys obrien els Texas a Barcelona i pocs mesos més tard obtenien un elevadíssim índex d’ocupació, aplaudit en Europa Cinemas com el millor del vell continent. Les claus d’aqueix èxit, repetides en els Albatexas de València, s’anomenen preu i normalització. Cap sessió, cap dia, costa més de tres euros. U pot organitzar-se –sempre hi ha pel·lícules que no s’han vist o que paga la pena tornar a veure– el seu propi programa doble. Les pel·lícules, com en els Texas, són de reestrena, com diu el seu eslògan, amb honors d’estrena. La normalització, aparentment idiomàtica, va més lluny. Totes les pel·lícules són en versió original, i les de llengües estrangeres –xinés, francés, italià, suec, etc.– vénen subtitulades en valencià. Quasi res.
Després de patir diverses dècades –primer, el franquisme, més tard les seues conseqüències– de cinema doblat, torna a prioritzar-se la versió original i, a més, amb subtítols, recordem-ho, en valencià. Les sales –la seua reforma i condicionament revelen una inqüestionable passió pel cinema: comoditat i excel·lent projecció– acaben d’iniciar el seu camí i la societat valenciana encara no ha donat una resposta massiva. Però som molts els qui creiem que no tardarà: la major part dels col·lectius aplaudeix aquesta iniciativa, el públic desitja aqueix èxit. I no queden excuses: els subtítols es gaudeixen en qualsevol idioma i en valencià encara estan més a prop de nosaltres.
