Just quan al rellotge de la torre sonaven les dotze, acostumaven a trobar-se al vestíbul. Mentre l’inspector Spencer recollia la correspondència de la bústia, el senyor Smith baixava l’escala a saltirons, tot xiulant alguna cançó d’aquelles que sonaven a la ràdio. En un inici, no passaven d’una lleu inclinació de cap. Ben aviat, a la salutació silenciosa, s’hi va sumar un somriure. Era força amable aquell jove, pensava l’inspector. Amb el pas dels dies, quan es trobaven, s’aturaven uns instants. «Que tingui bona tarda, senyor Smith!», deia l’inspector. «Que dini de gust, senyor Spencer!», deia el nou inquilí. I al cap d’unes setmanes ja petaven la xerrada com vells coneguts sobre qui s’emportaria la Premier League o què destacaven els diaris o els noticiaris de la tele.
No va ser fins un dia d’estiu de calor inclement, que el comissari, de tornada a casa, va alentir el pas. Els galindons li feien veure les estrelles. S’aixoplugà uns segons a l’ombra, i va sentir que estava en una edat ingrata, que aviat hauria de començar a pensar en la jubilació. Les dotze van tocar que encara no havia arribat al portal. Ja de lluny, va veure el senyor Smith, el va reconèixer pel vestit de dril, per l’esquena ben tibada. «Que n’és d’elegant aquest jove!», va pensar.
Un cop al vestíbul, l’inspector s’adonà que l’ascensor no funcionava. Haver de pujar a peu l’incomodava profundament, però encara el va mortificar més observar la porta del primer pis entreoberta. Va pregar que fos un descuit i no un robatori, ara només li faltaria això! Tenia fam i ganes de posar els peus en remull de tant com li bullien. Va entrar amb cura. La casa estava en penombra i hi regnava el silenci. S’acostà fins al dormitori principal on la caixa de seguretat estava discretament amagada, almenys en el seu pis hi era. Volia constatar que no l’hagués oberta ningú. I estava intacta, la caixa. No era el cas de la senyora Smith que jeia al llit sense pols. Algú l’havia escanyada fent servir una bossa de plàstic que encara feia tuf de bròquil.
Està clar que no et pots refiar mai de ningú, va pensar l’inspector mentre comunicava la troballa al comissari, mentre esperava l’arribada de la policia científica. Seria l’assassí aquell jove tan gentil que sempre tenia un tema de conversa, una crítica ben fonamentada? No, de cap de les maneres. La seva intuïció no l’havia traït mai. I basant-se en aquesta premissa, va decidir no comentar que havia vist el senyor Smith allunyar-se de l’escena del crim.
A la comissaria, va coincidir amb el senyor Smith a qui acabaven d’interrogar. No era, però, l’home amb qui es trobava habitualment al vestíbul de casa a les dotze del migdia. Aquell era un tipus esprimatxat, guerxo, de pell cendrosa. Totes les proves apuntaven que era el culpable. El marit de la dona assassinada va morir poc després en el furgó policial que el transportava a la presó. Que en pau descansi, pobre home! Segons l’autòpsia, tenia les artèries embossades, el fetge esmicolat, els pulmons plens de sutge. Que reivindiqués la seva innocència fins la darrera alenada era el de menys. El cas va quedar tancat.
El dubte que tenallava l’inspector Spencer, en canvi, creixia sense aturador. Ho feia de manera proporcional als dies que passaven sense notícies del senyor Smith, d’aquell senyor Smith amb qui havia establert una certa coneixença, per qui sentia alguna cosa més que simpatia, un afecte càlid, una admiració sincera. Qui era aquell home? Què hi feia al vestíbul de casa seva si no era un inquilí? Decidí investigar-lo pel seu compte. I s’hi va esmerçar a consciència. No va trobar res. Era ben bé com si se l’hagués empassat la terra.
Ben entrada la tardor, un company va convèncer l’inspector d’acompanyar-lo a casa perquè plovia a bots i barrals. Ell, que preferia sempre caminar, cansat de fer feines d’oficina, aquell dia va accedir perquè els galindons l’empipaven de valent. D’aquesta manera, abans que les dotze sonessin a la torre del rellotge, ja havia posat la clau al pany de casa. Del rebedor estant, li va arribar un fru-fru apagat, un miol tímid, un esbufec de brau… I de sobte s’esvaïren els dubtes que el congoixaven. Obrí la porta del dormitori i disparà l’arma reglamentària contra els dos cossos enllaçats. La primera bala va travessar el cor de Suzie. Les dos següents van impactar contra el cap de l’amant de la seva dona. Encara era viu quan l’inspector Spencer li va dir: «Que tingui una bona tarda, senyor Smith!».
