El cor grinyola sota el caliu del dimecres. Vindrà l’abril amb les mans balmades. S’esbrava el Xúquer i t’impregna la pell de melangia. Al carrer de les Escoles, refiladisses de corriolets. La parsimònia de les llambordes que encara són poble, balcons pulcres acolorint la llum de la celístia. Darrere de la fressa compassada d’unes sabates, una anciana ben polida que engalipa el temps. La puntualitat de la nostàlgia sobre les petites ombres fugisseres d’una façana, banderoles marcides d’agost al vent. El cucut que se sap sol entre el planyiment dels gossos que borden. Esdevenim pel món sense albirar res. A los Charcos de Quesa, l’eternitat de l’aigua. El temps s’escola, l’instant ja no ho és.

La Xara, magnífic indret de la calma animal. I de sobte la gentalla. La distància, immensitat de passeres feixugues. L’autoritat del posat burlaner, la cervesa i el menyspreu. De vegades voldries ser grollera, esventar paraules llardoses i simples pels caminols d’un país que s’enruna. Si no volies romandre en aquest quadern, per què l’has escrit amb tinta tan obscura?

Maria ja no tornarà mai més a l’institut, ara empeny els carros del supermercat i no mira més enllà del cantó.

«Vaig haver d’adaptar-me a la vida del poble. Havies de donar explicacions del que feies a tothom, i no podies ni bellugar un peu sense demanar l’opinió de tota la família. Un dia va i la sogra pica el timbre.

—Xiqueta, que vull ensenyar el pis a les meues amigues.

Redéu! Si estava enmig d’una becadeta. Allà em tenies a mi tota esbalaïda, sense saber on col·locar el muntó de roba sense planxar que tenia damunt el llit. Així que la vaig agafar d’una manotada i la vaig fotre dins de l’armari. I saps quin va ser el primer lloc que la sogra va ensenyar a les seues amigues?

—Ara voreu quin armari més espaiós li vaig comprar al meu fill. Ací cap de tot.

Jo per dins plorava i reia alhora. Perquè allò va ser com un joc de màgia, un obrir i tancar de portes més ràpid que la velocitat de la llum. I la tia va i em pegà una mirada que em travessà de dalt a baix. Uf, bona és ella. Des d’aquell dia em pense que ja no li he caigut bé. Ells són una família… complicadeta, saps? Acompanye el sogre al metge. Per la tonteria de l’aparcament va i s’embolica en una discussió amb un altre vell, si fa no fa, de la mateixa edat. Allà els tenies, l’un amb els braços encreuats, l’altre sense deixar de caminar, però mormolant sense parar.

—Moniato! Que eres un moniato.

—Gilipolles! Jo tenia preferència.

—Jo l’havia vist primer. Imbècil!

Desullada estava jo. Vora dos-cents anys entre els dos i testosterona a cabassos. Com si estigueren obligats a representar el paper que varen aprendre des de ben menuts.»

A l’Hospital de La Ribera, una serendipitat. Pantalles que esclaten noms sense sentit, fins i tot ranejant el ridícul.

Sobre els camps de batalla del gebre rebroten les roselles. Escates solitàries sobre l’horitzó, s’hi emmirallen la sang i les llàgrimes que t’abraonen els ulls. El retorn de la vida des d’una vessant anònima. Si escarnim la generositat, el món esdevé enigma bàrbar, una contrada monstruosa. Alguns dies són com bastir l’orbe a mà. Salzes d’abril. Els quissos bondadosos, tendra fidelitat a la claror. Saber-te de memòria la tarongina, ser la fulla del presseguer. Quan hages escurat la bellesa de l’estiu, i reviscole de bell nou la tardor, serà l’hora d’anar-se’n.

Comparteix

Icona de pantalla completa