Sense ganes obrí els ulls. Mirà el despertador i, de retruc, la fotografia que tenia a la tauleta de nit: era el seu marit. Havien passat molts anys com una sola ànima, s’havien estimat en un sol foc. Quants petons, quants desitjos compartits i quants problemes havien solucionat amb tendresa i comunió…
Tot va anar bé fins que l’empresa en la qual ell treballava el va traslladar a Mèxic. Mèxic era massa lluny per a poder deixar la seua mare delicada de salut, no sabia què podia passar-li, també havia de deixar la seua feina al laboratori, a mitja investigació.
Després de parlar-ho molt, van decidir que ella no hi aniria, per la seua mare. Es comunicarien cada dia per Skype, això els permetria veure’s i parlar, i ell vindria quan podria.
Cada dia a la mateixa hora es feien un somriure, buidaven els seus sentiments retinguts i preocupacions.
Un dia l’Alfred li comunicà que el traslladaven en una remota població de Mèxic i que el més probable era que no tinguera cobertura i que hauria d’anar molt lluny per comunicar-s’hi, això volia dir que passarien dies o potser setmanes sense veure’s per l’Skype. A la Marta se li ensorrà el món. Veia la seua vida esmicolada per sempre. Poc temps després, en perdé el fil.
Les seues amistats la van animar a fer una vida raonablement social. No podia enterrar-se en vida. I va ser en un curset de noves tecnologies que tot canvià. No hauria suposat mai que aquestes coses li capgirarien la vida.
Un dia, el professor els parlà de les xarxes socials i van fer un intercanvi d’idees amb els seus pros i contres; els invità a obrir-ne un compte, a identificar-se, a buscar amistats i connectar-hi i sobretot a practicar.
Quan arribà a casa obrí l’ordinador i entrà al Facebook. Un munt de notificacions i amistats l’esperaven. Per primera vegada se sentí acompanyada, sense sortir de casa va poder intercanviar dubtes, problemes, converses que la portaven a descobrir emocions retingudes.
Va fer alguna amistat femenina que acabà amb una cita per a conèixer-se i fer més sòlida l’amistat.
El temps jugà a favor seu i un dia quedà per veure’s amb un noi a una famosa cafeteria. Primer li va semblar que trairia la memòria del seu marit, però una amiga la convencé perquè hi anés. Tota nerviosa, com si fos la primera vegada, hi entrà. De seguida el va veure, l’home amb qui havia estat xatejant tant de temps. Un crit s’escapà de la seua boca, li semblava impossible: era el seu marit! Transcorreguts uns segons, en sortí ràpidament. No el volia veure mai més.
