El centralisme ens fa mal... fins i tot quan té bones intencions

Espanya és un estat centralista. Aquest és un fet ben conegut i manifestament present en l'estructuració de l'estat.

De vegades ens podem adonar només d'alguna concreció particular d'aquest centralisme unificador. És a dir, podem adonar-nos que l'estructura de carreteres és radial i parteix del quilòmetre zero que, no podria ser d'una altra manera, es troba a Madrid. Podem adonar-nos que les autopistes de pagament es troben totes situades a la «perifèria» (i per tant, cap d'elles passa per Madrid) o fins i tot podem observar que l'estructura ferroviària és també radial i el centre es troba, de nou, a Madrid.

No cal ni dir que les connexions d'alta velocitat eixen de Madrid (no importa si per anar a Lisboa o a Guadalajara, com tampoc importa el número de persones que les utilitzen). De fet és ben conegut aquell acudit d'exercici escolar que diu: «Si un AVE A ix de València a 200 km/h i un AVE B ix de Barcelona a 230 Km/h, on es trobaran? I la resposta correcta és: «a cap lloc, perquè el corredor mediterrani passa per Madrid»

Queda clar per tant que el centralisme no és una qüestió exclusivament cultural o lingüística. I a més, en el dia a dia ens trobem que el centralisme impedeix a l'estat reconéixer la diversitat, fins i tot quan intenta fer-ho bé.

La transferència a les autonomies en un estat centralista té conseqüències desiguals en representació política i en redistribució econòmica. Per una banda les comunitats autònomes amb menys població (i especialment les dues castelles) tenen una major representació i per tant en les decisions globals les seues opinions, que estan en funció dels seus interessos, tenen un major pes específic; per una altra, la transferència de competències: sanitat, educació, benestar social... sense anar acompanyada de transferència econòmica per cobrir-les provoca un infrafinançament (el del País Valencià és el major de l'Estat amb més de 1.350 milions d'euros anuals).

Com a conseqüència d'aquesta negació de la diversitat ens podem trobar que estatalment es regula el pa com si no existiren els forns tradicionals (perquè a altres parts de l'Estat només hi ha grans panificadores) o coses tan absurdes com l'última que ens ha tocat reclamar als Ajuntaments: el pla estatal per a l'abordatge de les inundacions segueix el model orogràfic i pluviomètric de la costa cantàbrica (i és el que determina les zones inundables, i regula els usos que se'n poden fer en funció de com s'han classificat). Ningú ha pensat que som diferents? Ningú ha pensat que al País Valencià ja tenim el nostre propi pla, que es diu “Pla Especial davant el risc d'inundacions a la Comunitat Valenciana” que va estar elaborat per la Generalitat Valenciana a l’any 1999[1].

Davant les conseqüències negatives que ens genera el fet que Espanya siga un Estat centralista i després de les declaracions fetes pel govern de la Generalitat Valenciana davant, entre d'altres, del PGE, ja sabem que Espanya és conscient que no ens té en compte, ara bé, És possible que Espanya siga un Estat que espolie planificadament una part del «seu» territori? Espanya espolia el «nostre» territori planificadament? Per començar el que sembla clar és que en l'Estat espanyol tenim dues opcions: subordinació o uniformització... Sempre hi ha algú que des de fora, en allò que ens afecta, decideix. Però nosaltres no volem ni subordinació ni uniformització amb paràmetres aliens i per tant, des de dins, i en allò que ens afecta... volem decidir.

Consol Barberà i Guillem
@ConsolBig
Regidora/Portaveu de Compromís per Alaquàs i membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
@DaDPV

[1] El 2010 es va procedir a la seua revisió, aprovant-se el nou Pla mitjançant Decret 81/2010, de 7 de maig (DOCV 12/05/2010)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat