Aquesta setmana s’ha parlat molt de la sobtada mort de Carmen Chacón Piqueras des de tota mena d’angles i perfils: qui era, d’on venia, dels seus orígens humils —una manera de dir-ho— fins a arribar al seu avi matern, Francisco Piqueras Cisuelo, anarquista des de la seua joventut, que el 36 s’enrolà primerament en la Columna Vivancos, al front d’Aragó, i amb la militarització forçosa tornà a Barcelona per a integrar-se en la 26 Divisió —antiga Columna Durruti— sota el comandament, aleshores, de Ricardo Sanz, valencià de Canals.
Sempre hi ha hagut un cert interés per conèixer la figura destacada de Francisco Piqueras, l’avi anarquista de Carmen Chacón, per la seua trajectòria revolucionària, in crescendo, en la mesura que, així mateix, creixia la “carrera política” de Carmen i, quan va ser nomenada “ministra”, diversos mitjans de tota mena i amb diverses intencionalitats van burjar en els antecedents del seu avi que, per altra part, tenia una biografia ben estesa, intensa i coneguda dintre del món llibertari.
Personalment, el tema que em resultava interessant era, per diverses circumstàncies i coincidències, com una persona amb els antecedents i vivències personals dintre del món llibertari, que de segur havia viscut Carmen Chacón amb una intensitat ben palesa —com en altres famílies del mateix entorn, com la meua mateixa—, havia esdevingut “militant socialista”, cosa que, per la meua pròpia experiència, sempre he entés.
Ací cal fer un incís per a apuntar una constatació: en acabar la guerra i als temps durs de la repressió, afusellaments, presons, exilis, fam, misèries, por… moltes famílies optaren pel silenci absolut, sobretot del que havia passat, convertint-ho en un “tabú” a la pròpia casa, segurament per a “protegir” el futur dels seus fills i que el passat dels seus pares no condicionara, més encara, les dificultats d’aquell malviure. S’adaptaren com pogueren a la situació i a intentar sobreviure.
Conec infinitat de casos on els fills, fins ben entrada la “transición” no havien sabut mai res del passat dels seus pares: comunistes, anarquistes, sindicalistes, republicans… Podreu entendre la situació si visioneu el recentment estrenat documental Fills del silenci, on queda ben evidenciada aquesta situació.
D’altres entorns familiars optaren per assumir la realitat tal com era, parlant obertament de tot, del perquè de les coses i tenint ben clar que el passat era una tragèdia, però no era cap vergonya, ells havien lluitat per una causa noble com era la llibertat, els valors democràtics que, en definitiva, era el que encarnava la República i que havien estat derrotats pel nazi-feixisme —com a tota Europa inicialment— i, posteriorment, abandonats a la seua trista sort en mans d’un nacionalcatolicisme —li deien aixina— sota la benedicció d’una església vergonyant que, oblidant els evangelis i l’humanisme cristià, va esdevindre la principal valedora d’aquella Espanya negra i del seu règim, aixoplugat sota la seua àmpla i poderosa capa política, l’eix Madrid-Roma als temps de la guerra freda.
Al meu entorn familiar, el meu pare no va tenir cap tabú, cap misteri. Ens instruí a la seua manera en el món de “la Idea”, tot dient-nos que, nosaltres, els fills dels que havien perdut la guerra, algun dia, voríem i viuríem, de bell nou, la llibertat i la democràcia al nostre país. I, això, des de ben menuts. En eixes estàvem quan, als anys 60, ja no érem uns xiquets i això de la democràcia i les llibertats no s’albirava per cap lloc i hi havia gent que, des de la clandestinitat, lluitava per eixe ideal, enquadrats, aleshores, principalment en el PCE, que mai havia abandonat aquesta lluita des de l’interior, en una Espanya on PSOE, CNT, Republicans, etc. havien desaparegut en la pràctica des de les darreres caigudes repressives dels anys 50, tot i que mantenien com podien les seues minses estructures a l’exili. Però, això ens queia molt lluny.
Comptat i debatut, allò més segur fou que el meu germà Eugeni i jo, joves i inquiets aleshores, no vam entrar al PCE doncs el meu pare, “trentista” de la CNT i un veritable pou de filosofia pràctica, sempre ens havia dit —per la seua experiència passada— que els “xinos” —que és com a l’argot del veterans llibertaris i socialistes denominaven els “comunistes” foren de la branca que foren— no eren l’enemic, així com altres anarquistes i socialistes proclamaven pels complicats comportaments de la guerra però, compte amb ells, “perquè menjaven a banda”. I encara afegia: “Amb els socialistes sempre es pot parlar i arribar a acords, són d’una altra pasta.”
I així fou, de fet, a principis dels anys 70 quan, en el grup fundacional del primigeni PSPV, participàrem uns quants companys que veníem d’entorns llibertaris. Carmen Chacón és un exponent de la tercera generació d’aquell món, la dels nets, i estic convençut que també estigué influïda a l’hora de triar opció, entre altres coses per aquests tipus de reflexions familiars.
Vaig tindre una breu relació amb ella amb motiu de la presentació a la Fira del llibre de València (2008) del llibre Mujeres de temple, de Sara Berenguer, atesa la gran amistat entre les dues famílies, no debades Jesús Guillen —marit de Sara— i Piqueras havien estat junts en la 26 Divisió (Durruti), al llarg de la guerra, i conviscut a Beziers. De fet, Sara l’anomenava, familiarment, Carmencita. En principi, ens confirmà la seua presència però el càrrec de ministra i la seua complicada agenda ho dificultà tot i finalment no hi pogué vindre. Pense.
Mon pare morí el 79, despres de votar esperançat Tierno i la Unitat Socialista i, fins i tot, veié el meu germà Eugeni de diputat en aquella diputació socialista que va presidir l’amic i company Manolo Girona. Per altra part, es va lliurar de viure l’enganyifa posterior de Felipes, Guerres i males companyies, cosa que li hauria amargat el tram final de la vida.
Francisco Piqueras, l’avi de Carmen Chacón, va morir el 2002. Aleshores ella era regidora a Esplugues del llobregat i començava a albirar-se la seua “carrera política”. Geni i figura, la premsa comentava que: “Decía con mucho orgullo que su nieta era muy lista y que quería cambiar las cosas pero que él, anarquista, no podía votarla“
‘Caguendena’ quina pena, la vella discussió llibertària de votar o no votar, encara estem ací… Però, això és un altre debat.
