Contes d’en Bosch 68 Millor callar 2

(Experiment per a mantenir el to de la veu narrativa)

Segona part

Va resultar evident que Eva no se sentia culpable. Va estar per sobre les cames del pare i del tiet Robert que xerraven sobre collites mentre la mare acabava de preparar el dinar. Podria assegurar que, pujant i baixant dels dos, no va ser conscient quan la mare va passar per davant d'ells i va ataüllar el tiet Robert. S’hi va quedar de braços plegats i va arrufar les celles alçades i juntes, va tindre el pressentiment que li faria mal a la xiqueta. Embogia només de pensar-ho: per l’amor de Déu, tingueu-ne cura.

Endebades la mare va fer servir la cara per a comunicar-li tota classe de senyals amb la intenció de dir-li alguna cosa al marit, que no se'n va assabentar de res. Ell, bastant "arreuot", li va demanar que els portés una mica de vi, olives i cacauets. Quan Robert se’n va anar, la xiqueta es va mantenir seriosa mentre va seguir el moviment de la mare que servia en els plats l’arròs que fumejava. No va dubtar a no afligir-la explicant-li allò de l’altre dia. Damunt, potser la posaria nerviosa sense necessitat, li cridaria o li pegaria. A voltes, la xiqueta, que es feia la dormida en l’hora de la migdiada, també la va sentir que plorava fluixet quan se li acostava al llit i li acariciava els cabells.

Eva tampoc li ho va explicar a son pare perquè si ell s'emprenyava molt i li disparava amb l'escopeta al tiet, el tancarien i ella i la mare no tindrien res per menjar. Però per què havia de cabrejar-se amb ell? Quines ganes de pensar coses estranyes! D'on li venien aquests pensaments? Millor callar. Igual rebia més regals que el tiet li havia promès que li faria.

Les notícies de la ràdio exaltaven Franco, però al pare, que estava pendent de les collites, només li interessava la informació meteorològica: plujós al terç nord de la península i, com gairebé sempre, poca pluja al Mediterrani.

La xiqueta, que notava tensió, va dinar callada. Per sort va acabar de menjar prompte i, com que no volia meló d’Alger, es va alçar de la cadira, va posar aigua del cànter en la palangana, es va rentar la boca i les mans i se'n va anar a la cambra. El pare va anar a fer la migdiada i la mare a fregar plats. El ritual de frecs de plats, ganivets, culleres i forquilles va omplir el silenci de la casa.

La xiqueta es va arraulir al llit amb el gat, que al cap d’una estona es va encaminar cap al pati. Ella va seguir el gat que es va aturar al pati i es va ajocar. Li va cridar l'atenció que la porta del corral, que solia estar oberta, estigués tancada. Potser la mare havia recollit els ous i en eixir la va tancar. De sobte, li va semblar sentir alguna cosa. Va pujar sobre una rajola, de puntetes va mirar pel pany i després per una escletxa del full de fusta. Entre algunes eines de camp va descobrir la mare al costat del tiet Robert que tenia els pantalons caiguts fins la meitat. Estaven d'esquena. Volia saber què passava, va aconseguir distingir que el braç de la mare es movia amunt i avall en la penombra. La mare semblava voler desfer-se dels braços d’en Robert. Potser no podia. Déu meu, hauria d’entrar i obrir la porta, per què caram la deu haver tancada si les gallines no se’n poden fugir? Saps que, millor no ficar-se en coses de majors no fóra que encara rebria algun carxot. La xiqueta no va gosar fer res.

Continuarà

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat