En Robert esperava que el cridaren per entrar a la sala i començar la seua feina. Hui només havia tingut dos clients. Era una feina agraïda, però que molt poques persones podien fer. Ell havia tingut sort. Havia anat a estudiar a França, aquí encara no hi havia uns estudis reglats.
Una veu va cridar pels altaveus: “Es prega a Robert Sallés que es dirigisca a la sala de…”. Ell ja sabia què volia dir i què havia de fer.
Va obrir la porta, era sobre una plataforma metàl·lica, i s’hi va atansar. De seguida la va reconèixer, el color de la seua cara va canviar de cop; no s’ho esperava, no podia ser… La setmana anterior havien estat parlant i fent broma. Havien quedat que ja es telefonarien per veure’s més tranquil·lament. Volia dir-li una cosa molt important. Aquella discoteca feia massa soroll i no els permetien intimar: tenien moltes coses a dir-se, li agradava molt la Marga, creia que era la dona de la seua vida.
Es va quedar palplantat al seu costat sense poder quasi reaccionar, contemplant-la. Tenia una bellesa serena. Recordà que va estar a punt de confessar-li el seu ofici abans que ho sabés pel boca-orella. No va tenir-ne l’oportunitat.
Ara la tenia només per a ell, i no el podia rebutjar. Amb paciència i amor la va maquillar com si fos una actriu. De la manera que a ella li hauria agradat. Alguna vegada li havia demanat que la maquillara, la Marga sabia que ell tenia clientes de molts diners, però mai li havia dit on treballava ni li havia donat detalls.
Era la primera vegada, i l’última, que la maquillaria. Se la va quedar mirant, era perfecta. Amb molta delicadesa li va fer un petó i li digué:
―Ara ja veus a què em dedico. No t’ho vaig dir per por a perdre’t…
―Perdona’m, sóc tanatopràctic; mai hagués cregut que m’arribaria aquest moment.
―Maleïda bicicleta i maleït badoc que provocà l’accident!
―T’estimo tant…
