El 23 d’abril de 1976 és el dia de Sant Jordi per als que van a missa i festa grossa del llibre per als que tenen la lectura com a primer o segon vici personal, que tant se val, incloent-hi també els que van a missa −una cosa no lleva les altres, totes tres ben compatibles− perquè, com deia Sara Montiel, “en este mundo todo es relativo”, tot parafrasejant Einstein a la seua manera i, per la meua part, amb tot el carinyo del món. Què, quantes?
Aquell llunyà 23 d’abril del 76 per a mi i per a desenes de milers de persones fou ben emotiu perquè apareixia, negre sobre blanc, el diari Avui, el primer diari en català després d’anys i panys, i allò significava que, malgrat la brutalitat de la repressió franquista, la llengua comuna dels PPCC començava a tindre una minsa normalitat, ni que fos formalment i aparentment, i això ja era molt en aquells anys tan complicats.
Personalment, per a mi, era un doble goig, ja que no debades, amb altres companys, i us contaré perquè, vaig tindre l’orgull i la satisfacció de participar en aquell projecte que veníem treballant des de primeries de l’any 1975 des de dues vessants ben interessants o engrescadores per a nosaltres.
Per entendreu cal fer marxa endarrere i anar a la tardor de 1974, quan culminen les converses que manteníem des de finals del 73 entre els GARS (encapçalats per Vicent Ventura, JJ, Pérez Benlloch i Mario Garcia Bonafé), el nostre grup del Rat Penat i els companys d’El Micalet. Així, el 9 d’Octubre del 74 publiquem la carta fundacional del PSPV primigeni.
Un cop fundat el partit, com a marxistes entrem als debats sobre “les qüestions principals i les secundàries” i allò més urgent era la constitució de l’aparell clandestí −per raons ben evidents− de premsa i propaganda del novell partit, això volia dir disposar d’una “maquineta” per a imprimir panflets, butlletins, quaderns de formació, documentació interna… i un grup d’agosarats disposats a fer aquesta llavor, aleshores ben perseguida i perillosa. Al cap d’aquest aparell es posà JJ, que en tenia d’experiència i en sabia i, darrere, inicialment Joan Barres, Toni Parício, Eloy Casesnoves i jo mateix. València era “complicada” i decidírem instal·lar la “maquineta” a l’Horta, a Alboraia, on Joan Barres tenia una llibreria, i un cop havíem imprés ho guardàvem a un local meu de Tavernes Blanques que aleshores no tenia activitat. Tot seguit calia “distribuir-lo” i per a aquesta funció férem un primer equip amb Joan Barres (Alboraia), Vicent Raga (Meliana) i Rafa Arnal (Tavernes Blanques). A finals de l’any 74 vam imprimir el primer número d’El Poble Valencià “Bulletí del Partit Socialista del País Valencià” −deia la capçalera−, quatre fulls grapats, farcit d’errates, faltes d’ortografia… que no vos contaria el com i de quina manera. En gener del 75 estava repartit per tot el país: la “maquineta” ja funcionava i la distribució, també.
Vicent Ventura, que ho pensava tot i en tenia d’experiència, ens buscà una mena d’aixopluc per si ens detenien i ens alliçonà que era importantíssim, si això passava, allò d’aguantar les primeres mans d’hòsties −poca broma− declarant tots el mateix, d’una manera coherent i fins on fóra possible, per donar temps als nostres contactes més propers de calibrar si escampaven el poll per si nosaltres “cantàvem” amb l’estovada, cosa ben possible aleshores, i l’aixopluc era que estàvem fent un “estudi de mercat”, un treball de camp i subscripcions per a un diari en català que estava tramitant la possible aparició: l’Avui, cosa que en realitat també férem i per la qual cosa cobràvem un petit jornal que avalava la nostra declaració. Aparentment féiem un treball “legal” tot visitant tots els punts de venda de diaris del País Valencià, preguntant si acceptarien un diari en català al seu quiosc o botiga: un fum de treball… S’ho podeu imaginar, en alguns llocs ens miraven incrèduls, en altres amb escepticisme tot preguntant si seria un diari legal (?), alguns totalment sorpresos, d’altres ens enviaven a fer la mà directament i alguns, fins i tot, ens amenaçaven amb denunciar-nos a la Guàrdia Civil. També els hi havia de pragmàtics que ens deien allò de “si se vende, por qué no?”, i d’altres, ben pocs, ens atenien amb amabilitat i una certa empatia… A Catalunya la campanya anava molt bé, hi havia entusiasme, per ací baix el tema era dur, collons si n’era, de dur, però nosaltres teníem una altra motivació i això ens impedia defallir. D’alguna manera pensàvem que estàvem fent història… I quina història!
En vam aprendre molt, de bo i de dolent, i vam fer molts subscriptors per a l’Avui −a València ciutat més de quatre cents− i llistats de possibles militants i simpatitzants a qui enviar informació i propaganda del nostre PSPV.
Vaig estar treballant professionalment per a l’Avui potser 10 o 12 anys, en distribució i subscripcions, i per eixa faena vaig tindre una munió de col·laboradors amb què cada dia anàvem a l’aeroport a recollir els diaris dels subscriptors de València, a qui els hi arribava el mateix dia al dematí. La redacció estava a València i el primer cap, que va durar prou de temps, fou Amadeu Fabregat, amb qui no tenia gairebé contacte. Jo depenia del Sr. Guilera, directament de Barcelona, un especialista en premsa estrangera que s’ocupava de la frontera, fins i tot de la prohibida i segrestada… Era un veritable crack en la seua faena.
Les coses de la vida… Nosaltres teníem el compte corrent de la llibreria al “Banco de la Exportación”, aquell de l’Emilio Attard, on ingressaven els xecs de la faena que ens enviava la Distribuïdora dels Països Catalans S.A. (vinculada al diari), tard i mal donades les dificultats econòmiques de sempre, des del primer moment fins al tancament, i en plena “Batalla de València” en març del 78, donat el meu “historial” de roig i catalanista, algun empleat del banc, per voluntat pròpia o per ordre de vés a saber, fotocopià un xec que es va repartir de manera anònima pel poble com a prova fefaent que estàvem venuts a “l’or català”… Miserables els hi ha hagut sempre, i amb el pecat portem la penitència. Al remat, molts anys després, un arruïnat “Banco de la Exportación” fou absorbit per “Catalunya Caixa”, Déu n’hi do, quin banc i quina història. El món de l’enganyifa catalanovalenciana −en això mai han mirat pèl− se n’anà anys després per les clavegueres vergonyosament per a tots ells. Allò de l’islam de seure a la porta de casa i vore passar el cadàver dels enemics.
Amb tot he de dir que aquell modest treball aprofità en principi per a les nostres honorables i justes finalitats, i després, amb els anys, aprofità perquè diferents estudiants tingueren uns petits ingressos per acabar la carrera, com el meu amic Pere Marco, Pepe Veiga, Joan Crespò, JM Domingo, Carles d’Elx i d’altres. També cal dir que aquells llistats nostres també els aprofitàrem posteriorment, com no, per al Dos i dos, València Setmanal, Marginados…
Moltes companyes i companys d’aquell PSPV han traspassat. Queda el seu record a la nostra memòria i queden les morques… Un solatge repartit entre diferents formacions, ací i enllà.
Avui visc amb una certa tristor la desaparició de l’Avui amb totes les seues llums i ombres, la intrahistòria del mateix és una novetat d’aquest Sant Jordi 2017, Diari Avui 1976-2009. Entre el somni i l’agonia de la periodista Maria Favà (Editorial Meteora), una dona que ha estat a l’Avui des del primer dia −com nosaltres mateixos− fins al tancament (nosaltres plegàrem abans), després d’uns anys ben apassionants, sempre en el fil d’aram sobre el precipici i sense paracaigudes… Ací, al País Valencià. Maria Favà comenta al llibre que foren “temps heroics. Cal situar-se en el 1976 i entendre què passava i què no passava a Espanya i a Catalunya després de la mort de Franco”.
Espere llegir-lo amb deteniment −m’acaba d’arribar− i amb molta estima malgrat que el nostre petit país, dissortadament, queda molt lluny vist des de Catalunya i les nostres batalles, molt empetitides, potser anecdòtiques, però les hem lliurat sempre amb dignitat i coratge… Allò d’anar fent per nosaltres mateixa.
Recorde un Sant Jordi, a Barcelona, fa uns anys, a la plaça de Sant Just, on els “valencianets” teníem muntada una parada de llibres i una dona major ens feu una compra “solidària” −els llibres valencians sempre han tingut poca presència allà dalt− i tot seguit ens engaltà més o manco: “Heu vist l’ambient que tenim… quina llàstima la situació al País Valencià amb el PP i les seues malifetes”.
“No crega, senyora −li vaig contestar− segurament nosaltres estem més a prop d’un veritable canvi que vostés ací dalt, amb aquest ambient.” D’alguna manera, al País València, sabem qui som, qui és el veritable enemic −les dretes− i amb qui podrem comptar a l’hora de la veritat… Vostés tenen l’enemic a casa, entre vostés mateixa, i potser encara no s’han adonat o no ho volen vore. El temps posarà cadascú al seu lloc.
Salut, República i bona Festa del Llibre per a totes i tots.
