Comença a ser una opinió generalitzada -la realitat, com sempre, s’acaba imposant- que l’Estat espanyol maltracta els valencians, econòmicament com a mínim. Els pressupostos de l’Estat d’enguany ens han retallat el paupèrrim percentatge d’inversions que es van pressupostar l’any passat en una tercera part, mentre que el govern de l’Estat es passa per l’arc del triomf la disposició addicional de l’Estatut que equipara el percentatge d’inversions que hem de rebre els valencians per part de l’Estat amb el percentatge de població que representem.
Nosaltres -perdoneu-me la immodèstia-, ja ho vam avisar. L’Estat espanyol -aqueixa maquinària oligàrquica, rovellada, que fa tres-cents anys que ens governa- ens maltracta. Ens nega la llengua, ens nega el dret civil i ens nega el pa. I l’explicació a aquest maltractament és ben senzilla; els interessos pels quals l’Estat actua no són els interessos dels valencians.
Els interessos espanyols no passen pel corredor mediterrani, ni per una AP-7 gratuïta, els interessos espanyols van difuminant-se a mesura que ens allunyem del seu quilòmetre zero -amb les contades excepcions d’alguna clicada d’ull al territori de naixença del president del Govern espanyol de torn-. Així doncs, els interessos dels valencians -l’agenda valenciana- no es tenen en compte dins l’agenda espanyola, no s’han tingut en compte mai.
És en front aquesta situació on ens hem de plantar. No n’hi ha prou a “muntar un pollastre [sic] perquè ens donen un “tracte just”. Els valencians, aquells que som maltractats pel simple fet d’haver nascut o haver decidit viure en aquest trosset de terra que va del Sénia al Segura, hem de situar com a eix central de la nostra vida política la nostra pròpia agenda. Hem de veure quins són els interessos del nostre país -econòmics, socials, empresarials, lingüístics…- i actuar en conseqüència. I és el govern de la Generalitat qui ho ha de liderar i darrere ens hem de situar partits, sindicats, empresaris i tota la societat civil en bloc. Si seguim actuant com a objecte i no fem el pas d’esdevenir subjecte, no ens en sortirem.
Nosaltres hi estarem al darrere, empenyent -com no pot ser d’altra manera-, col·laborant, des dels Ajuntaments, institucions i des del carrer; però ja fa temps que hem arribat a la conclusió que Espanya no canviarà mai; no va canviar per Cuba, no està canviant per Catalunya i no canviarà pel País Valencià. Els propers mesos veurem com l’arquitectura institucional espanyola sotragarà amb el referèndum d’independència a Catalunya. De fet, com ha ocorregut històricament amb cada gran canvi a Espanya, ha estat Catalunya qui n’ha sigut el motor. Davant la previsible reacció de l’Estat, com a demòcrates, no podem restar impassibles i cal que fem costat a la voluntat inequívoca del poble de Catalunya de decidir lliurement el seu futur polític. Un futur que passa per situar els interessos dels catalans -la seua pròpia agenda- com a prioritat, per deixar -com ho estem nosaltres i ho estan Les Illes Balears- d’estar maltractats.
I, quan una majoria de valencians i valencianes ens adonem que -parlem la llengua que parlem, siguem del color de siguem, o ens sentim com ens sentim- estem maltractats, no caldrà que “muntem cap pollastre” [sic], senzillament caldrà que votem per agafar les regnes del nostre destí.
Josep Barberà
President d’Esquerra Republicana del País Valencià
