Contes d’en Bosch 70 Millor callar IV (experiment per mantenir el to de la veu narrativa)
Quarta part
Va jugar i va discutir amb les amigues una llarga estona tret de quan es va emponar per orinar amagada al darrere del brossegar d’un marge. En abaixar-se les calcetes no va evitar que recordés la mà del tiet per dins d’elles.
Després se’n van anar cap al poble. Al capvespre, Eva va arribar a casa quan el pare tornava amb l’aixada al muscle. Va trobar la mare que cuinava i va sentir xauxinar l’oli calent de la paella que li devia haver esguitat la cara i el davantal. Li va resultar evident que la mare havia plorat i, a causa d’alguna llàgrima, havia estat esguitada. Això va fotre la xiqueta, que va preguntar:
—Li duc el sopar al tiet Robert i a la tieta Carme?
—Bé, fes-ho, però aniràs tota sola?
—Sí, per què?
—Llavors, deixa-ho estar, no hi vages. Vés a jugar al carrer fins que et cride.
—Els tiets s’empiparan. Saps que la tia està enutjada.
—Doncs, tindran dues feines, emprenyar-se i desemprenyar-se. Vinga, sigues trempada i creu-me —es va eixugar les mans en un drap de cuina. Va posar els ulls cap amunt i cap a l’esquerra alhora que posava els dits grossos en la cintura i les palmes de les mans cap a l’esquena justament per sobre la veta del davantal i es va quedar amb el cos ben recte. Es va obrir una pausa. No li va caldre afegir alguna cosa amb rancúnia, amb la mirada prou. El silenci va ser trencat quan la mare va seguir dient—. Per l’amor de Déu, fes el que t’he manat.
—Està bé, està bé, mare.
Va assentir amb el cap i es va allunyar sense donar-se la volta. No estava segura si la mare en sabia alguna cosa, i tampoc entenia els gestos i les paraules que li acabava de fer. Si la mare es va figurar que ningú en qualsevol moment no sabria que passava en el galliner era, com a mínim, arriscat. La nena espavilada hi va anar conduïda pel gat blanc i negre que se li va esmunyir i, en arribar al pati, es va llançar al terra, es va quedar panxa amunt i va començar a moure’s d’un costat a l’altre: com un avís de quelcom; com un indici perquè escodrinyara. També va pensar el que havia dit la pèl-roja quan parlava de son tio. Després de sopar se’n va anar al llit. Cada volta que entrava a la cambra, no podia evitar fixar-se en la corda de saltar.
Diumenge, mentre el pare se’n va anar al casino a jugar unes partides de dòmino, la mare esperava Robert i es van trobar al corral. Eva va prendre mig poal d’aigua i es va posar a regar els testos de geranis, es movia tractant de no fer soroll i des d’allà els va escoltar. Llavors en Robert va dir:
—Va, baixa’m els pantalons. El cos em demana el que tu saps fer molt bé.
—Vés-te’n d’ací, marrà.
Ell li va donar una bufetada. La mare va agafar una cadira de fusta corcada li la va trencar a l’esquena.
—Desgraciat, fot al camp o cride fort perquè vinga algú.
Era clar que els crits resultarien endebades. Què fer? Tant de bo vingués el pare. No, millor que no vingués, segur que mataria en Robert i ell acabaria a la…
Continuarà
