La Rosa té 90 anys, molt ben portats, però 90 anys! Quan algú li diu que “s’aguanta molt bé”, ella respon amb una ganyota. Sap molt bé que és una paraula buida, que ho diuen per quedar bé. Els anys no perdonen i els problemes i disgustos, tampoc. Ai, si el seu marit visqués!, com es rebotaria amb aquesta frase: hipocresia pura i dura!
Un dia va trobar la Carmeta, uns 10 anys més jove que ella, i que no se suporten, ella sí que semblava més jove amb el quilo de maquillatge que duia. Aquells talons tan alts que li feien fer tentines i semblava que anés gat; pobre Carmeta!, tan satisfeta que se sentia amb aquelles minifaldilles i aquells escots que ensenyaven la pell flonja i les arrugues, i les cames, què me’n dieu de les cames? Seques i ossudes, amb uns genolls desmesurats.
Doncs bé, li va clavar: “Com anem?”. I la Rosa que li diu: “Vaig fent”. I li replica: “Això no es diu, s’ha de dir ‘bé’, encara que no et trobes bé”. “Però això és hipocresia, és mentida!”, va dir ella. Em va fer una mala mirada que val més que no la recorde. I jo que li dic: “Doncs tu fas mala cara, estàs molt xuclada. T’has aprimat moltíssim. Ja vas al metge? Pensa que a la nostra edat els de dalt ens poden cridar…”. Ai, marededéu! Què li va dir!
Ara no li parla. Em van dir que sempre estava al CAP i a la farmàcia. Tan amigues que eren…
Què hi vols fer! No es poden dir les veritats!
