En articles anteriors hem destacat el tarannà festiu del nostre poble, i per això, el gran inventari lèxic sobre el tema de què gaudeix la nostra llengua. Mirem més enllà del motiu fester però, a l’engranatge, i sense voler fer apologia d’absolutament res, abordem amb valentia els efectes d’un dels combustibles que es fan servir per a poder aguantar amb garanties el ritme frenètic que s’imposa en les festes que es fan arreu del nostre allargassat país. Hui parlarem dels efectes de l’abús de l’alcohol i les diferents formes que tenim d’anomenar a qui ha tingut la gosadia d’ingerir a dos queixos qualsevol de les begudes que contenen l’ingredient tòxic. Sense consultar res em vénen al cap un ventall enorme de formes de dir que algú llueix un estat d’embriaguesa important, però rellegint (segons Fuster, l’única manera bona de llegir) Paraules en xarxa, em trobe un mot que desconeixia: pítima, que defineix com a «embriaguesa», però el més interessant de tot és la llista enorme que proposa en forma de subentrades per a referir-se a l’embriaguesa. Així, trobem sinònims com ara xufa, esclafit, pet, llufa, ceba… i expressions que dediquem a qui arriba a eixe estat d’embriaguesa com ara anar empindongat. En definitiva, un repertori ben complet, producte, i ara especule, de la creativitat produïda per la ingesta d’alcohol.
Bé, tornant a qüestions purament lingüístiques, el mot pítima està inclòs tant en el DIEC com en el DNV, i en constatem un xicotet, però important matís: el DNV inclou també un ús com a adjectiu que el DIEC no indica. D’altra banda, ambdós en reconeixen l’ús popular. Ens quedem amb el DNV, perquè ens sobta l’ús com a adjectiu. I és que la sinonímia amb el mot embriaguesa (que fa referència a un estat), ens despista a l’hora d’ubicar-ne l’ús com a adjectiu. De fet, m’és impossible trobar aquest ús, és més, també m’és complicat trobar-lo com a substantiu. Ho intente al grup Rescatem paraules de l’oblit i no aconseguisc un resultat interessant. Recórrec ara al corpus literari valencià que ens mostra diversos resultats, sobretot en obres de consulta com el Ferrer Pastor o el Diccionari Ortogràfic i de Pronunciació de l’AVL, però també en obres literàries com Després de les tenebres i altres narracions de l’alginetí Josep Lozano, noteu:
També va prometre’s, en creuar la porta de sa casa i a pesar dels efectes etílics: “De dilluns no passa”. I es gità a dormir la pítima», però tanmateix, ben poc documentada tret d’algun testimoni residual que he pogut trobar a la zona del Camp de Morvedre, on he escoltat entre la gent que més temps fa que parla la llengua expressions com ara: «Mala pítima porta»
Entossudit a mostrar-vos un resultat més complet, consulte amb una expectativa alta el DCVB i, veges, no falla mai. En el sentit que hem proposat fins ara, l’Alcover-Moll reconeix el mot en la quarta accepció, i també, com el DNV, ho fa com a adjectiu, això sí, només al País Valencià i ho documenta amb exemples com ara: «Eixe està pítima», la qual cosa em convenç pel que fa als dubtes transmesos durant l’escrit. La resta de definicions sobre l’ús del mot, interessantíssimes, perquè ens acosta el mot amb un altre sentit ben diferent. En primer lloc, com a recurs terapèutic en forma de fregues o massatges, és a dir, per a alleujar un mal a algú, fixeu-vos: «Jo que la tinch per viva encara, deixeu que li fassi pítimes tractant de tornar-li la salut» (Vayreda Sanch viva 16). Després, en documenta un ús com un posat, literalment: «Postura, falagueria, gest fingit o exagerat», i cita el gran Espriu com a exemple: «No m’obliguis a representar més pítima». Finalment, també en documenta l’ús que es fa a la meravellosa illa de Menorca, on fan servir el mot per a referir-se a un «refredat fort».
Mirant amb perspectiva el mot, arribem a la conclusió que l’ús com a adjectiu no és tan estrany, és més, si obrim la mirada cap als mots que proposa el llibre Paraules en xarxa per a designar l’«estat d’embriaguesa», ens adonarem que també molts dels proposats tenen aquesta doble categoria gramatical. Fixem-nos, per exemple, amb el mot pet. Efectivament, es fa servir com a adjectiu, «Jaume està pet», i com a substantiu, «Porta un pet molt gros».
Però, potser, la conclusió més important a què podem arribar és que és molt complicat lligar els mots més populars a la normativa estricta. Les paraules són com esperits lliures que emanen trets de cada indret on es fan servir, i és precisament el que volem transmetre en la nostra secció, perquè no es tracta de parlar una llengua bé o malament, sinó de parlar-la, i això de no parlar-la bé, qui ho diga, que s’ho faça mirar…
Aquesta expressió i moltes més les podeu trobar en el llibre Paraules en xarxa, que podeu consultar i descarregar ací.
